De qui són les idees?

Foto: JORDI PIZARROÉs un tòpic ja generalitzat, quan es parla de la filosofia actual, enyorar l’època dels grans mestres. Aquella època dels pensadors d’altura titànica i obra sistemàtica, dels intel·lectuals compromesos amb el pensament i l’actualitat, que tenien una gran influència més enllà dels seus cercles i que s’erigien com una mena de fars vigilants que il·luminaven el present amb les seves reflexions i, de vegades, amb les seves contradiccions. Així es va consolidar la celebritat auràtica, monumental, de Wittgenstein o Heidegger i, per descomptat, del panteó format per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, Merleau-Ponty i Arendt, Gadamer i Adorno. O també, després, aquella fornada prodigiosa que va comptar amb Althusser, Barthes, Foucault, Deleuze, Guattari o Derrida.

Deixant de banda que el prestigi de molts d’aquests filòsofs, i és ben curiós, està fonamentat en el fet que pràcticament no se’ls llegeix (com allò que Mark Twain deia de la música de Wagner: que perdia molt si s’escoltava), val a dir que aquell món intel·lectual ja forma part del passat. D’altra banda, alguns d’ells, sobretot els últims, van crear les bases per a un pensament menys personalista, desvinculat de la mitomania individual. No debades van fer de “la mort de l’autor” un dels seus temes predilectes i van afavorir així la reflexió col·lectiva i, per dir-ho amb una metàfora educativa, més a prop del seminari que de la lliçó magistral. D’aquí, part dels seus imperatius: no plantar un arbre, sinó sembrar llavors i fer rizoma, aquesta mata d’arrels que s’estén descontroladament per terra, horitzontalment. No ser un, sinó multiplicitats. Deixar el nom per als carnets d’identitat i les fitxes policials, i perseguir l’anonimat de qui vol desaparèixer en el combat per les idees i en l’acció política i social.

En els últims anys, aquests principis han trobat la seva encertada formulació en les teories al voltant del que es coneix com a general intellect [enteniment general], que ha ocupat pensadors, avui molt productius en els moviments socials globals, com Negri, Virno, Bifo i Lazzarato, entre molts d’altres. Es tracta de gent que ha renunciat a la ja desprestigiada categoria de l’intel·lectual per inscriure’s en la fàbrica d’idees de l’anomenat treball immaterial, un treball com qualsevol altre, que configura unes formes del saber vinculades a les comunicacions socials, les produccions col·lectives, la noció de xarxa, la pràctica activista i les maquinàries desjerarquitzades. És curiós que aquesta noció tingui la seva genealogia llunyana en una idea que va provocar un terratrèmol al segle XIII: la noció averroista de l’enteniment agent, una interpretació d’Aristòtil que postulava, per a tota la humanitat, l’existència d’un únic enteniment, en contra de la doctrina escolàstica cristiana de l’ànima individual. La condemna de les tesis averroistes del 1277, dictada pel temible bisbe de París, Étienne Tempier, que va obligar a prohibir i esporgar llibres i que va apartar de la universitat filòsofs de tant talent com Siger de Brabant, dóna la temperatura del caràcter herètic de la idea d’un pensament col·lectiu.

Però com més col·lectives són les idees més alta és la seva capacitat expansiva, el seu potencial de contagi i... el seu perill! I és que, en l’àmbit de les idees, el que compta no és pas qui les formula o qui les diu, sinó com, de quina manera i fins a quin punt són capaces de transformar una col·lectivitat i contribuir a la seva emancipació. No és que les idees siguin lliures, que algunes ho són, sinó que les bones idees són aquelles que només generen llibertat, i no devoció, al seu voltant.