La sort d’haver conegut “el gran Fancelli”

PeriodistaHi erem quasi tots. La família, els amics, els companys de feina, de vida, i de bona vida. Tots expectants, saludant-nos, alegrant-nos d’un retrobament que possiblement només ell, “el gran Fancelli”, com escriu Xavier Moret, podria aconseguir amb tanta emoció i entrega. I com que el coneixíem, tothom es va tirar sense complexos a la taula del menjar i beure i, copa en mà, es va dedicar a celebrar que vàrem tenir la gran sort de conèixer Agustí Fancelli. Alguns, i erem bastants ahir a la tarda a la Casa d’Itàlia (on, si no?), vàrem tenir també la sort de treballar amb ell i d’aprendre de la seva doble saviesa, la periodística, i la vital, que ell barrejava amb entusiasme i moltes dosis d’humor.

Agustí Fancelli (Barcelona, 1957-2013), per qui encara no el conegui, va ser un periodista que durant molts anys va treballar a El País a Barcelona en uns temps en què aquest diari era per a molts el mitjà de referència en el món cultural, gràcies en part a gent com ell. Va començar fent crítica de música i d’òpera, la seva gran passió, i va aconseguir amb els seus escrits que fins i tots els més durs d’orella gaudíssim de les explicacions de vetllades al Liceu o La Fenice que ell convertia en didàctics relats literaris. Però era, sobretot, periodista, és a dir, una persona curiosa amb nas per veure els temes, les notícies, els canvis i, sobretot, amb molta exigència a l’hora de pensar com ho explicava.

Si avui parlo d’ell és perquè l’acte que ahir ens va reunir a la Casa d’Itàlia era la presentació d’un llibre, Fancellissimo, que recull alguns dels seus escrits i que el torna a fer present. “Des que es va morir ara fa cinc anys, cada 2 de febrer ens reunim amics íntims i família per sopar o beure a la seva salut, però l’última vegada ens va semblar poc, un ritual buit. D’allà va sortir la idea de fer aquest llibre”, explica Fede Montagut, amic de Fancelli i ànima del projecte. Dels 2.000 articles publicats a El País, el llibre n’ha seleccionat uns 130 dividits per anys i també per temàtica -música, política, crònica barcelonina, esports..- i, a més, tot de gent que li era propera -de Jacinto Antón a Llàtzer Moix passant per Rosa Regàs, Sergi Pàmies, Ramon Besa o, esclar, Blanca Cia i Susanna Capdevila, per citar-ne només alguns- hi contribueixen oferint-ne el context humà i personal.

“ Forse la vita è tutta qua... ”, citava Marina Fancelli, la seva filla, durant la presentació del llibre. I a tots ens venia el cap el Fancelli cantant Paolo Conte a viva veu, i naturalment entonant bé, enmig de la redacció. Walter Oppenheimer, periodista i amic de molts anys del Fancelli, va recopilar algunes de les coses que s’havien escrit sobre ell al llibre -des de “savi rialler” a “un dels millors cronistes de Barcelona” passant per “bon vivant”- i es queixava que el llibre sigui només commemoratiu i no es posi a la venda. Té raó. Recuperar ara els escrits de l’Agustí Fancelli és necessari i una lliçó de bon periodisme. Qui en vulgui saber més pot googlejar per trobar els seus escrits. Com a mostra, una de les seves frases: “Sempre hi ha una manera més senzilla de dir les coses, i acostuma a ser la millor”.