Syriza i el paradís del 2015

El novembre de 1994, ha fet ja vint anys, Isaiah Berlin acceptà el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Toronto, i durant la cerimònia llegí un text titulat Missatge al segle XXI, al qual, en la seva correspondència privada, es referia com el seu “credo”, i que, en els dies que corren, resulta una peça tan lúcida en la seva anàlisi com inexacta en la seva predicció. Qui conegui mínimament Berlin ja es pot imaginar quina és l’essència del seu missatge. Ens adverteix, sobretot, en contra dels venedors de paradisos a la Terra, dels que, imbuïts de la fe en un món millor, no reparen a l’hora de crear-lo. Lenin, ens diu, després de llegir El capital arribà a la convicció que, si s’havia de crear una societat justa, pacífica, feliç, lliure i virtuosa, aquesta meta justificava qualsevol mitjà; i que a tots aquells que s’hi oposaven se’ls havia de convèncer, i si no se’ls podia convèncer se’ls havia de reprimir, i si amb això no n’hi havia prou... bé, així arribaria el gulag, les matances de Pol Pot i el concepte de purga, al qual tanta inclinació tenen les variades formacions d’esquerra de tot el món. Però Berlin, un liberal que ara podríem alinear amb el que queda de la socialdemocràcia -si és que en queda res-, sabia que la vida és un compromís entre valors, i que els anhels humans de llibertat, seguretat, igualtat, justícia, coneixement, etc. no es poden complir mai alhora, i que molts, fins i tot, s’exclouen mútuament. La llibertat mai ha estat gaire amiga de la igualtat, ni tampoc de la seguretat. El contracte social en què ens basem, així, és fruit de compromisos, equilibris, transigències, quelcom, ens diu, “massa insípid, massa raonable, massa burgès, per suscitar emocions generoses”. És important, conclou, aplicar el “principi de realitat” freudià: no podem tenir tot el que volem, i buscar un únic ideal que guiï la humanitat sempre portarà a la coacció. Es trencaran un nombre infinit d’ous, però mai es veurà la truita. I al final “els idealistes apassionats s’obliden de la truita, i l’únic que fan és seguir trencant ous”. I al final del seu discurs, després d’haver repassat el terrible segle XX, ens ofereix una nota optimista. Un cop presagiada la propagació de la democràcia liberal, la destrucció de les grans tiranies -la Xina entre elles-, felicita el públic de la seva conferència perquè veuran el segle XXI: “Estic segur que serà una època millor per a la humanitat del que ha estat el meu segle terrible”, diu.

Bé, no sé si el segle XXI va camí de ser una època millor, però el que sí que és cert és que la democràcia liberal s’ha mantingut a Europa i al que entenem per Occident, però no es pot dir que a la resta del món s’hagi escampat gaire. Les ideologies salvífiques s’han esvaït, i els paradisos que es venen vénen carregats d’infern. El que predomina al nostre Occident, el capitalisme financer, és un terreny de places molt limitades, un (a)campi qui pugui on no hi ha lloc per a tothom, només per als pocs que accepten competir en una carrera en què s’han d’utilitzar unes armes més brutes que les de Messala a Ben Hur. La resta acaba formant part dels funcionaris o d’una clase mitjana proletaritzada i precària, incapaç de construir-se un futur. Tal com retrata Scorsese a El llop de Wall Street o com presagiava Bret Easton Ellis a American psycho, en absència de pensament, queden la testosterona i el buit. Una altra oferta de paradís de places limitades és l’islamisme radical, que en la seva variant Estat Islàmic es converteix en una mena de parc temàtic extrem on qualsevol pot aportar les seves crueltats, i on, com en un joc d’ordinador, la darrera pantalla és la decapitació a ganivet.

La caiguda del comunisme, com explica molt bé John Lanchester en el seu assaig sobre l’origen de la crisi econòmica, va significar que el capitalisme es quedava sense enemic, i que ja no havia de fingir un rostre amable per apaivagar l’amenaça de la revolució. Ens cal, ara, inventar un nou enemic per al capitalisme, i sembla que a Europa alguns ja s’hi han posat. Sorgeixen partits -Podem, Syriza, la CUP- que intenten tornar a introduir la política a la vida ciutadana. Des de Catalunya es proposa canviar tota l’estructura de l’Estat. La “casta” tremola, i al seu voltant deixa una escampadissa de caspa. Necessitem creure en un nou paradís, tot i que sapiguem que no pot existir, i que només ho serà en la mesura que no trenquem massa ous per fer la truita. Sembla una bona petició per dimarts que ve, dia de Reis, mentre no oblidem que els Reis són els pares. És a dir, nosaltres.