Una de les característiques més inquietants de la vida cultural catalana és la seva dificultat per administrar amb normalitat la diversitat. L’aparició d’una nova institució pública comporta inevitablement un procés de destrucció del paisatge cultural que l’envolta. En aquest sentit la dinàmica del país fa bona aquella reivindicació que va articular Albert Boadella (entre d’altres) que deia: “El teatre nacional som tots” (els que fem teatre, òbviament).
Potser és la històrica necessitat de construir símbols d’un estat inexistent la que magnifica el paper social de certs equipaments fins al punt que, un cop construïts, tota la resta passa a un segon terme. I potser és doblement tràgica la incapacitat de convertir en equipaments públics velles experiències sorgides de la iniciativa civil, dotades de tots els elements que determinen les pràctiques excel·lents i amb la solvència contrastada d’una complicitat social indiscutible.
Un es pregunta per què el Taller de Músics no és l’escola oficial de Catalunya de les músiques populars (vull dir jazz, flamenc, etc.), de la mateixa manera que es pregunta què passaria amb l’Escac si els que opinen -afortunadament cada cop menys- que ens cal una escola oficial de cinema arribessin a manar. Succeiria una cosa tràgica: que l’excel·lència i l’oficialitat no sempre van de bracet i que els recursos i l’eficàcia cultural i social, tampoc.
Emmirallant-nos com ens emmirallem a Catalunya en la França cultural, costa entendre que fàcilment oblidem que bona part de l’estructura cultural francesa és associativa, la qual cosa no elimina el seu reconeixement ni li resta els recursos públics corresponents.
El Taller de Músics és una escola singular; com a mínim dins el panorama espanyol, perquè vincula en origen tres aspectes de l’aprenentatge musical que són profundament progressistes: la qualitat formativa, el compromís amb l’entorn social d’acollida i la inserció professional. En aquest sentit està lluny de ser una escola elitista, fuig dels estereotips acadèmics i afronta sense por la dimensió de l’èxit o el fracàs que acompanya constantment el món de l’art i la cultura.
Si l’ortodòxia és el que es fa igual a molts llocs i l’heterodòxia es el que només es fa en alguns llocs, aleshores el Taller és una autèntica raresa. D’escoles de música n’hi ha a totes les ciutats del món. El Taller, en canvi, és un argument prou sòlid per venir a estudiar a Barcelona.
El Taller de Músics acaba de celebrar el seu 35è aniversari. En aquests anys ha passat de ser un projecte de barri al Raval a esdevenir un centre amb dimensió acadèmica oficial a Sant Andreu, sense que això impliqui renunciar als seus orígens. Certament ha rebut ajuts públics, però no podria sobreviure sense una extraordinària dosi de voluntariat i complicitat sociocultural de professors i gestors. En aquest sentit cal dir, amb la veu prou alta, que després d’aquest periple immens i després d’haver posat al mercat importantíssims artistes de tota mena, el Taller segueix funcionant en precari. Ningú pot assegurar que l’energia i l’emprenedoria dels seus creadors pugui mantenir-se quan no hi siguin. Què farem aleshores? ¿Posar-lo amb lletres daurades al llibre de la nostra història cultural?
El Deucentisme no hauria de ser únicament un pla per crear institucions culturals de nova factura amb l’objectiu de teixir un parc d’equipaments que inclogui tota mena d’expressions artístiques. També hauria de ser un pla que reescrivís la complicitat entre les institucions i les iniciatives socials més reeixides per assegurar la consolidació dels nínxols de densitat cultural que tenim al país.
El Taller de Músics, doncs, representa un paper central a l’hora de comprendre i analitzar les virtuts i els defectes de la vida cultural catalana.
Al marge d’això, la celebració del seu aniversari al Palau de la Música va posar de manifest l’enorme eclecticisme amb què aborda el llenguatge musical. Com diu el Lluís Cabrera: aprendre música és com aprendre a parlar; fins i tot hi ha gent que no arriba a saber escriure, però, en realitat, el que és autènticament important és tenir alguna cosa a dir.