Tanques i murs que protegeixen o empresonen?

EL MÓN GLOBALITZAT és ple de nous fenòmens dignes d’estudi. Herder acaba d’editar Estados amurallados, soberanía en declive, un assaig interessantíssim de la politòloga Wendy Brown, que fa una radiografia aguda, i poc esperançadora, d’alguns murs contemporanis, com el de la frontera sud dels Estats Units, el d’Israel a Cisjordània, la tanca a Melilla i molts més. Aparentment no tenen res a veure els uns amb els altres, i varia el que volen obstaculitzar: el pas de pobres, de treballadors, de pròfugs, d’armes, de mercaderies, de joves esclavitzats, de terroristes... Però l’assaig hi troba característiques comunes. S’aixequen mentre vivim la fantasia d’un món global sense fronteres i coincideixen just quan la sobirania dels estats ha estat rebaixada per part del neoliberalisme. O sigui, degradats a un estatus de gestió pura i a les ordres dels criteris de mercat, els estats tenen necessitat de presumir de la fortalesa que no tenen aixecant fortaleses. Per tant, assenyala Brown, més que expressió de la sobirania de l’estat, aquests murs són icones de la seva erosió. Exhibeixen vulnerabilitat. El més greu és que no funcionen. Suspenen l’estat de dret, multipliquen les indústries de la criminalitat i fomenten la xenofòbia. Oficialment estan destinats a protegir d’atacs unes societats obertes i legals, però tot construint-se suspenen la llei. Generen una identitat col·lectiva tancada i vigilada en nom de la societat oberta que diuen que protegeixen. Brown assenyala que més que ser murs protectors d’una llar que ens reconforta, acaben sent murs d’una presó que ens reclou. O sigui, l’aparent fortalesa esdevé presó. Hi quedem tancats mentalment i físicament.