10/11/2012

La Teoria del Fote't

Després del ioga, del coaching , la meditació, les teràpies cognitives, clíniques i psicoanalítiques, les flors de Bach, l'homeopatia, les pastilles que et fan ser més feliç, les que et fan dormir massa i les que no et deixen dormir mai, la risoteràpia, l'artteràpia i la hidroteràpia, les infusions de tots els colors i la dieta sense gluten, m'he trobat pel camí la Teoria del Fote't.

El nom és agressiu, cert, i la metodologia també, però en el fons hi ha alguna cosa d'aquesta nova eina per ser una mica més feliç que m'atrau, ho confesso. Resumint-ho molt vindria a dir que per ser una mica feliç cal ser una mica infeliç. M'explico.

Cargando
No hay anuncios

Sovint m'adono que quan plorem, ens amaguem, ens tapem la cara, anem al lavabo més pròxim o ens tanquem dins una habitació. Quan ens pregunten com estem contestem "Molt bé, gràcies" encara que haguem passat el pitjor dia de la nostra vida; quan ens sentim sols (perquè ho estem) comencem a fer trucades absurdes que només faran que confirmar que, efectivament, avui no hi ha ningú a l'altra banda, i quan estem tristos sense saber ben bé per què, tothom prova de dir-te que t'animis, que estiguis content i somriguis. Doncs bé, la Teoria del Fote't vindria a ser una mica l'antítesi de tot això. Segons aquesta teoria no passa res perquè patim una mica, perquè plorem si en tenim ganes, perquè passem por o ens enfadem amb el món una estona, o dues o tres. Segons aquesta metodologia no hem de defugir les coses lletges, no hem de pretendre que tot sigui bonic i fantàstic, no hem de voler que tot sembli el guió d'una pel·lícula de diumenge a la tarda. El que ens proposa és que aprenguem a conviure amb les nostres vulnerabilitats, que ens atrevim a no sentir-nos els més forts ni els més valents. Perquè a vegades no per més repetir-nos-ho, serem més feliços, sinó que només ho semblarem.