23/09/2018

Territori desconegut

Campionat del Món d’escacs del 1972. L’americà Bobby Fischer s’enfronta al rus Borís Spaski. Des de feia anys el domini rus al món dels escacs era total. Els americans somiaven amb un campió. Però Fischer no disposava de la maquinària de Spaski: un col·lectiu important d’entrenadors i analistes que havien estudiat totes les partides de Fischer i les seves obertures més habituals. David contra Goliat.

A la sisena partida, Fischer es va adonar que havia de canviar l’estratègia si volia guanyar. Estaven empatats a dos. Fischer havia remuntat un 2-0 en contra. De 560 partides que Fischer havia jugat amb les blanques -documentades i analitzades pels russos-, el nord-americà havia començat avançant el peó del rei dues caselles en 555. És a dir, gairebé sempre. En aquella sisena partida, Fischer va decidir avançar el peó de l’alfil de la dama, l’anomenada obertura anglesa. L’entrenador de Fischer es va posar les mans al cap. Fischer no era expert en aquella obertura. Desenvolupar-la l’obligava a entrar en un terreny més desconegut que la seva obertura habitual. Per què ho va fer Fischer? Molt senzill. Perquè més sorprès que el seu entrenador va quedar Spaski. Ni ell ni el seu equip havien analitzat cap partida de Fischer amb obertura anglesa. Fischer s’endinsa en un territori desconegut, però porta el seu adversari al mateix territori. I en un territori desconegut, no guanya el que ha memoritzat més sinó el més creatiu, el més genial.

Cargando
No hay anuncios

Fischer era un geni. Spaski no. I va guanyar aquella partida Fischer. Spaski, quan van acabar, es va posar dret i va aplaudir davant del públic el seu oponent.

Les analogies d’aquesta estratègia són directes tant al món de l’empresa com al de la política o la guerra. A l’oponent gran se’l guanya portant-lo allà on no se sent còmode. Però cal ser genial per fer-ho. Si no, no només es perd, sinó que es fa el ridícul.