L’Oscar al guió més podrit d’aquesta setmana se l’emporta amb tots els mereixements Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, que en la seva compareixença davant del jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu ha intentat excusar el desastre de les preferents de Bankia amb l’argument que els jubilats i els minoristes que varen subscriure aquesta mena de productes bancaris fraudulents “no eren ignorants financers”. És a dir, que quan aquests jubilats i minoristes varen comprar preferents ja sabien el que es feien, i que a veure què li vénen a preguntar ara a Blesa, que s’esforça a presentar-se a ell mateix com una víctima d’una situació indesitjada. Per si no n’hi havia prou, Blesa va subratllar que els riscos que podien comportar les preferents anaven detallats en un tríptic de propaganda publicat per l’entitat bancària que ell va presidir, i que era “responsabilitat dels clients” llegir-lo abans de dipositar els seus estalvis en una inversió d’aquestes característiques. Uns estalvis que, en una gran part dels casos, s’han esfumat parcialment o per complet, i que no tornaran a aparèixer.
Un aplaudiment, senyor Blesa. És evident que la majoria de jubilats d’Espanya són experts en enginyeria financera, i que, per altra banda, si acaben dipositant diners en productes de risc és perquè no es llegeixen el prospecte informatiu. Que això ens ho digui un exinspector d’Hisenda (com el seu amic José María Aznar, ara que hi penso) que ha estat imputat per un presumpte cas de crèdits irregulars al grup Marsans (presidit, ara que hi penso també, per l’expresident de la CEOE Gerardo Díaz Ferran, actualment empresonat per diversos delictes financers i fiscals), i que s’ha vist implicat en la trama Gürtel, resulta enormement aclaridor i tranquil·litzador per al conjunt de la ciutadania. Els estira-i-arronses que ha mantingut Miguel Blesa amb un personatge tan interessant com Esperanza Aguirre acaben de completar un perfil digne de tota confiança. No com els dels jubilats, que van per la vida d’innocents i resulta que són brokers més despietats i indecents que el que interpreta Leonardo DiCaprio a El lobo de Wall Street.
S’atribueix a un altre banquer amb més renom, més intel·ligent i fins i tot amb menys escrúpols que Blesa, el mallorquí Joan March, la frase següent: “Cada dia neix almenys un beneit, i això està bé perquè jo podré fotre’l”. Blesa va comparèixer davant del jutge per dir que els clients de Caja Madrid eren beneits, perquè no es varen llegir el tríptic de propaganda i perquè varen confiar en el que els explicava el seu agent bancari, que al seu torn no feia més que seguir les instruccions que li arribaven, glups, de la cúpula encapçalada per Blesa.
S’han acostumat tant a prendre’ns per idiotes que ja no tenen cap inconvenient a reafirmar-ho davant d’un tribunal. Un carterista no ho explicaria millor: “Senyoria, la denunciant ja sabia què es feia quan es va penjar la bossa al braç. El més fàcil era estirar-la”. Aquests jubilats, sempre tan perillosos.