Llegesc, a l'ARA Balears, que els presidents del País Valencià, les Balears i Múrcia han decidit fer front comú per demanar més finançament a Madrid. Que la força us acompanyi, mestres: no cal dir que, a Montoro, ja li fan figa les cames. Una aliança de tres governs autonòmics del PP demanant diners a un govern central del PP és una pantomima que tothom sap d'entrada que no duu enlloc. Alguna reunió, fotos amicals, copets a l'esquena, la lluentor de la gomina sota el sol, i això no ha estat res.
Ara bé, mirada segons com, l'aliança baleàrico-murciano-valenciana té tot el sentit del món, sobretot atenent el perfil polític i la conducta ideològica dels tres presidents que la lideren. Alberto Fabra ve de carregar-se Catalunya Ràdio i el Canal 9 al País Valencià, obeint les consignes culturicides de l'executiu de Rajoy (aquest que afirma que procura "ser prudent per no crear tensions addicionals") i demostrant de passada, això sí, que el mite del dirigent moderat del PP és això, un mite: quan es tracta de tancar files, la moderació, a can PP, salta immediatament per la finestra. José Ramón Bauzá, per la seva banda, és el nen prodigi d'aquest PP ultradretà i ultranacionalista que presideix un altre moderat tan curiós com Mariano Rajoy: Bauzá reuneix, en una sola persona, dosis més que abundants de la culturofòbia, del menyspreu per les institucions i els mecanismes més fonamentals de la democràcia i del cinisme amb tics totalitaris que caracteritzen actualment el seu partit, tant a les Balears, com a Catalunya, com a Espanya. Luis Valcárcel, finalment, és president de la molt necessària comunitat autònoma de Múrcia des de fa gairebé vint anys, i entre els moments estel·lars de la seva vida política hi figura aquell en què va desqualificar l'aleshores president Maragall com un personatge que cada dia s'empassava " hestolitros [sic] de vino ", que era l'opinió que a Valcárcel li mereixia la pretensió del primer tripartit de negociar el nou Estatut.
Aquests tres tenors, doncs, acompleixen junts i a la perfecció la dita "no s'apleguen que no s'assemblin". És palmari el motiu pel qual no demanen la presència de Catalunya en la reclamació d'un finançament millor, presència sota la qual sí que es van arrecerar quan es va tractar de reivindicar el corredor mediterrani: davant de Brussel·les, la companyia de Catalunya encara és tolerable, però davant de Madrid és pesta i anatema. Segurament Fabra, Valcárcel i Bauzá es pensen que Madrid els pagarà la bona feina feta i la que tenen en curs contra el pèrfid pancatalanisme concedint-los alguna almoina. Quan Montoro els rebi, amb el seu somriure agre, per informar-los que no hi ha ni cinc de calaix per a les autonomies i que ho han de comprendre pel bé d'Espanya, ells acotaran el cap i tornaran als seus respectius i inútils Parlaments, molt satisfets d'haver-se pogut entrevistar cara a cara amb tot un ministre. Algun dia, quan siguin grans, potser algun d'ells també arribarà a ser-ho. No defalliu, que aneu bé, nois.