De tribunals

Tot just arribo de formar part d’un tribunal. Per ser més exactes, d’un jurat. Es tractava d’un premi empresarial i hem hagut d’escollir una guanyadora entre una quinzena de candidatures. Altres vegades he estat jurat d’un premi literari i havíem d’escollir el millor manuscrit.

Tant li fa. La meva experiència sempre ha estat la mateixa: la dinàmica de grups i els rols dels components del jurat que es configuren al llarg de la conversa acaben per fer trontollar els criteris individuals.

Sempre acaba sorgint un líder que s’imposa a la resta quant a seguretat, visió, criteris, personalitat, assertivitat... De vegades es produeix una pugna. Però igual que de mascle alfa de la manada només n’hi pot haver un, el grup acaba acceptant una sola autoritat.

Igual que a la pel·lícula Dotze homes sense pietat, els arguments propis s’afebleixen i s’acaba dubtant i acceptant arguments per negar el que un defensava.

Després hi ha els egos. Recordo un premi en què un membre del jurat, tot just començar, va dir: “Si hem de concedir el premi al manuscrit d’aquest escriptor, haureu de passar per sobre del meu cadàver”. Era un tema personal. ¿Votes un nom o una obra? Va guanyar aquell escriptor, però imagineu les quatre hores de debat perquè cedís.

No vull ni pensar com són les deliberacions del Tribunal Constitucional o els mecanismes que acaben decantant les sentències. Tampoc vull imaginar el meu judici final, si existeix. Espero que no siguin diversos apòstols els que em jutgin i que només ho faci Déu Nostre Senyor, encara que, com escrivia Xavier Bosch divendres, estigui provat que les absolucions són més probables quan et jutja un jurat popular i no un jutge sol.