A les trinxeres d’una batalla perduda

GironaQuan un dels pocs soldats que van sobreviure a la carnisseria de la Batalla de l’Ebre, i a qui hem vist enfangar-se, lluitar i patir fins a quedar mutilat, es converteix en un vell de 90 anys i demana “un minut de silenci per tota aquella canalla que va morir a les Terres de l’Ebre” el Teatre Municipal de Girona s’aixeca i se senten de fons sanglots continguts. És com si l’emoció per aquells morts que no es van poder plorar prou brollés en un acte de record, després de gairebé 80 anys. El rèquiem In memoriam de Lluís Pasqual va inaugurar divendres el Temporada Alta amb una ovació llarga i emotiva, amb el públic dret, tocat, una reacció que segur que es repetirà quan l’espectacle iniciï la temporada al Teatre Lliure el 14 d’octubre.

Porten el relat sis combatents de la Lleva del Biberó reclutats l’abril del 1938 quan eren menors d’edat. Són en Quim, l’Enric, en Lloveras… són els actors i alhora són personatges que escenificaran la batalla més sagnant de la Guerra Civil per explicar-nos com va ser, des de dins, l’últim escull per a la victòria colpista. De fons, una pantalla situa l’espectador en l’espai i el moment històric, amb vídeos, plànols, fotografies. I un quartet musical i la veu de Robert González interpretant Monteverdi atorguen solemnitat a l’anècdota i distància teatral respecte dels fets.

In memoriam és i no és un homenatge, és i no és un espectacle de guerra. Hi ha testimonis reals, però tots són destil·lats dins dels sis protagonistes, un recurs que humanitza una batalla de xifres inabastables. Perquè a les trinxeres es parlava de Franco, però sobretot eren importants petits detalls com fumar, escriure cartes a casa, tenir un amulet i mantenir la por a ratlla. Una camaraderia que interpreten amb entrega els actors de La Kompanyia Lliure (Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé), que, rapats i descamisats, perden la identitat i es converteixen en tropa, en carn de canó, només distingibles pels seus accents, creïbles i adients per marcar l’origen dels reclutes.

La guerra també hi és però, en un escenari despullat, es veu en els cossos consumits, els uniformes gastats i les armes atrotinades d’aquest exèrcit arreplegat que espera -encotillat entre el riu Ebre i l’enemic- una sort que des del principi saben perduda. “Resistir es vèncer”, cridava Negrín, mentre ell feia camí a l’exili en cotxe (i iot de luxe). Lluís Pasqual esquiva el més difícil en un homenatge als vençuts, el panegíric, el maniqueisme i la grandiloqüència i troba l’equilibri entre els fets, les emocions i la justa lloança als que es van sacrificar per defensar la República malgrat que la República no es va sacrificar per ells.