1 . DIÀLEG. S’ha de dialogar. Ho diu el govern català, ho diu el govern espanyol, ho diuen tots els partits implicats, sobiranistes, unionistes o mig pensionistes, ho diuen els editorials dels mitjans de comunicació, ho diuen els empresaris inquiets per les repercussions econòmiques del conflicte, ho diu tothom. Però, dialogar sobre què? Dialoguem, i després ja es veurà, diuen alguns, com si el diàleg tingués poders taumatúrgics. Només evocant el diàleg no es resolen els problemes. En política, el diàleg és l’avantsala d’una negociació. I, per tant, requereix dues coses: que hi hagi un llenguatge comú, és a dir, que quan un digui blanc l’altre entengui blanc i no negre. I que hi hagi una idea compartida de les coses que s’han de negociar. Dialogar per dialogar és una cantarella que es comença a fer insuportable, perquè només serveix per fer veure que alguna cosa canvia quan no canvia res. El que digui la paraula diàleg que expliqui sobre què. La política no és màgia.
2 . SENTIMENTS. El problema català té una dimensió sentimental molt forta. I quan hi ha sentiments pel mig les coses són molt més difícils de resoldre. Aquest és un altre tòpic que se sent sovint. Què és la racionalitat? L’ statu quo? Descobrir ara el paper dels sentiments en la política, com en l’economia, fa riure. ¿Encara no ens hem adonat de la complexitat de l’economia humana del desig? ¿De veritat alguns es creuen que els ciutadans només actuen d’acord amb criteris d’interès propi mesurables en diners comptants? Certament, el principi del cost-benefici ha contaminat les millors ments, però realment és difícil entendre el món si de veritat ens creiem que aquesta és la racionalitat que hauria de guiar tots els comportaments públics i privats. Els sentiments polítics existeixen i, per dir-ho en paraules d’Eva Illouz, “carreguen d’energia l’acció”, perquè impliquen “cognició, afecte, avaluació, motivació i cos”. Que siguin sentiments no vol dir que no siguin intel·ligibles. Entendre’ls, això sí, requereix una disposició i una empatia que no acostuma a abundar. Quan Mariano Rajoy diu: “Espanya és la nació més antiga d’Europa”, què fa sinó estimular els sentiments polítics? Utilitzar-los per desqualificar un projecte polític és ridícul. ¿És que n’hi ha algun que no tingui aquesta dimensió de pulsió sentimental? ¿Algú creu, per exemple, que el PP hauria tingut una majoria tan àmplia fa dos anys si no fos pel ressentiment de la ciutadania contra la gestió del govern Zapatero? Els sentiments polítics formen part del teixit de la política. Si es vol dir amb això que l’independentisme té una dimensió irracional, sens dubte, igual com la tenen els que s’hi oposen.
3 . COMPASSIÓ. Tanmateix, de tots els tòpics de la discòrdia catalano-espanyola, el pitjor de tots és el de l’afecte. Quan un polític espanyol -i ho fan quasi tots- ve a Catalunya i comença dient: “ Quiero mucho a los catalanes ”, “ Os queremos tanto que no podemos imaginar España sin Cataluña ” o qualsevol fórmula semblant, provoquen a molta gent una repulsió instintiva. No s’adonen de com arriba ser d’insultant aquesta manera de perdonar la vida. Exactament igual que quan Rajoy diu: “ Voy a luchar por los catalanes ”. ¿És que es pensa que estan segrestats i no son capaços de lluitar per ells mateixos? És aquest sentiment polític de superioritat, que tracta els que volen anar-se’n com si fossin uns irresponsables, el que multiplica la indignació d’una part de la ciutadania. La política té molt de reconeixement. I en el cas que ens ocupa, més encara. Però els catalans no se sentiran reconeguts si se’ls tracta com a criatures que mereixen compassió, sinó si se’ls tracta com a subjectes polítics. Per poder dialogar de veritat caldria desterrar tots aquests tristos tòpics.