Valencià enfurismat

C om a valencià enfurismat per segles de dominació castellana, estic mentalment preparat perquè un habitant de la Meseta negue al meu col·lectiu nacional el dret a l'autogovern. De fet, sóc perfectament conscient que sense el denostat cafè per a tothom autonòmic (concebut i dissenyat per diluir els fets diferencials català i basc), avui no existiria la Comunitat Valenciana , no hi hauria Corts Valencianes, ni Generalitat Valenciana, ni Canal 9, ni llei d'ús i ensenyament del valencià, i el meu estimat País seria una continuació triprovincial de Castella, amb Alacant despenjat i amb la llengua arrasada. Afortunadament, però, no ha estat així, i si hi ha una mínima possibilitat de recuperació nacional al sud del Sénia alguna cosa hi deu haver tingut a veure el fet de tenir institucions com les que acull el magnífic Palau de Benicarló.

Tot això ve a tomb perquè si hi ha alguna cosa per a la qual no estic mentalment preparat és perquè siga un català del Principat (i, a més, nacionalista) el que negue el dret dels valencians a l'autogovern. I per això em resulta incomprensible una opinió com l'expressada per l'exdirector de la CatDem, Agustí Colomines, en una entrevista al diari El País , en què defensava que s'havien de suprimir tots els Parlaments autonòmics excepte el català, el basc, el gallec i l'andalús. Segons sembla, aquesta seria una oferta atractiva d'encaix de Catalunya a Espanya que CiU hauria de considerar.

A veure un moment. Quina classe de projecte nacional depèn del que facen o deixen de fer els altres? Quin trellat té, des del punt de vista català, condemnar Sebastià Alzamora o Xavi Sarrià a ser nacionalment castellans? A qui beneficiaria?