La vida
Algú ha escrit que si al Bayern no estan contents amb en Guardiola, que torni al Barça. Sembla impossible, però de més verdes en maduren. Josep Carreras, avui mateix, canta al teatre Arriaga de Bilbao una òpera ( El juez ) quan feia anys i panys que només actuava en concerts. La setmana que ve -qui ho havia de dir- Josep Maria Flotats torna a estrenar una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Després que el conseller Pujals se li abraonés i el despatxés del TNC -era l’any 97- pensàvem que l’impulsor-fundador del nostre teatre públic no hi tornaria a actuar. D’una banda, perquè uns, amb velles pulsions sectàries, no el convidarien. De l’altra, perquè pensàvem que ell, ofès, orgullós com aquell Cyrano que ens va fascinar, tal vegada no hi voldria tornar a posar els peus. Però els anys, que ho temperen gairebé tot, i la mà esquerra de Xavier Albertí han aconseguit que els incondicionals del Flotats estiguem enllustrant-nos les sabates per anar a veure, a partir de dimecres, El joc de l’amor i de l’atzar, un clàssic de Pierre de Marivaux. La direcció de Flotats assegura la qualitat absoluta de l’espectacle. La traducció de Salvador Oliva -el magnífic traductor de Shakespeare s’estrena amb Marivaux- assegura mantenir tots els jocs del llenguatge. L’escenografia, firmada per Friggerio i Squarciapino, ens presentarà un decorat i un vestuari que ens deixarà bocabadats. I, per damunt de tot, la trama de Marivaux és sinònim de diversió i fascinació. El canvi de rol entre criats i senyors que aparenten ser qui no són ens permet entrar al joc, pervers, de mentir per descobrir qui som en realitat. I, de mica en mica, ens adonem de com adquirim la nostra llibertat. El teatre té això. Quan entrem en un personatge, ens descobrim més a nosaltres mateixos. A casa ja hem comprat les entrades. Fila 14. L’única de tota la sala en què m’hi caben les cames.
La metàstasi
Daniela, 23 anys. Ignasi, 32 anys. Tatiana, 35 anys. Tito, 45 anys. El 2014 havia de ser un gran any i està sent una tragèdia. Una veritable merda. Tots quatre han mort del mateix. La metàstasi els ha disseminat el tumor cancerigen a través de la sang. La joventut se’ls ha girat en contra, la fortalesa no ha estat un aliat i la voluntat per lluitar tampoc no ha pogut ser, al capdavall, un atenuant. Aquests dies, Giorgio Nardone, el pare de la teràpia breu, presenta Psicotrampes, el llibre en què desfà el mite del pensament positiu. Assegura que no només no serveix de res sinó que l’autoengany, a través de les expectatives, pot ser fins i tot contraproduent. Sembla, dit així, una afirmació fruit del màrqueting de la provocació més que una veritat científica.
A TV3 vaig tenir la sort d’entrevistar eminències com Joan Massagué o Josep Baselga, que lideren la investigació sobre el càncer als Estats Units, és a dir, al món. També vam dur a l’ Àgora en Manel Esteller, el número 1 en epigenètica, i Josep Rosell, el màxim expert en tumors al pulmó. Són molt lloables les descobertes a les quals arriben després d’anys de laboratori. Sovint, quan hi ha una notícia sobre el càncer, els mitjans correm a fer-hi grans titulars com si fos una esperança per a l’endemà. I passen les dècades, i de la teoria a la pràctica i al tractament sobre el pacient discorre massa temps. Un bon tros a l’olla. Per a la Daniela, l’Ignasi, la Tati i el Tito, aquestes descobertes -quina ràbia- arribaran a misses dites.
Recordo les riallades al cinema quan, a finals dels 90, veient Deconstructing Harry, el personatge del Woody Allen deia: “Les paraules més boniques en el nostre idioma no són «T’estimo» sinó «És benigne!» Ens partíem de riure, però potser era de por. Rèiem, sí. Però amb aquella ganyota amarga de quan sentim una gran veritat dita en veu alta.