05/12/2020

‘Si vis pacem...’

AMNISTIA! Dolors Bassa i Carme Forcadell travessant les portes que les retornen a la presó, com dos xais entrant a l’escorxador, en vigílies de Nadal. És una imatge que fa molt de mal i que ens fa sentir vexats i impotents. Vull creure que molts milers de catalans, amb independència de la seva ideologia, comparteixen la mateixa indignació. Tot i que sé que molts milers, amb qui forçosament he de conviure, s’inhibeixen o fins i tot celebren la mesquina liquidació de l’adversari. O bé prefereixen utilitzar aquest dolor com a argúcia electoralista. I també voldria creure -però no en tinc gaires motius- que molts espanyols s’avergonyeixen d’un estat que tracta la dissidència política de forma tan arbitrària i cruel. Un estat que ha demostrat massa vegades que se sosté per la força bruta, que escarmenta la dissidència amb un furor que, per contrast, fa bona la justícia xinesa, i que no mereix la plaça que ocupa en el llistat de les democràcies avançades.

ALIANCES. A llarg termini només ens queda esperar que de tant de patiment en surti alguna mena de força renovada i legitimada, una força que reprengui la lluita interrompuda bruscament el 2017. A curt termini el que cal és reforçar la lluita per l’amnistia i la pressió sobre un govern espanyol desbordat per les forces obscures enquistades en el poder judicial. ERC s’ha guanyat la capacitat d’interlocutar amb el govern espanyol. És una posició de privilegi però també de molta exigència. La mateixa responsabilitat que justifica l’aprovació d’uns pressupostos d’emergència obliga els republicans a liderar la lluita per l’amnistia. El PSC, mancat de tota iniciativa, se’n mantindrà al marge. Si el govern de Sánchez i Iglesias es mostra impotent o dòcil davant les togues, la monarquia i les dretes, la seva aliança tàctica amb els republicans catalans pot entrar en crisi, i Aragonès i Rufián perdran el marge de maniobra que necessiten per consolidar la seva posició i enfocar-nos cap al següent embat. Aquest és exactament l’objectiu de Marchena, Casado, Arrimadas i Abascal. I és també el desig poc dissimulat de la part més obtusa de l’independentisme català, massa obsedida en assenyalar traïdors i massa poc en entendre el país en conjunt.

Cargando
No hay anuncios

PROCÉS. El judici contra els líders del Procés, com va profetitzar Soraya Sáenz de Santamaría, va decapitar el moviment sobiranista català, i el va deixar en mans inexpertes i prematurament enaltides. La repressió salvatge, lluny de motivar una resposta unitària, ha exacerbat les divisions i les rivalitats. Ha dividit l’antic espai de CiU i ha donat ales als sectors més intransigents de l’independentisme, els que van marxar d’ERC ofesos pels tripartits. La injustícia i la frustració han convertit les grans masses rialleres i optimistes de 2013 i 2014 en un exèrcit de malhumorats suspicaços que suquen pa en les contradiccions alienes. Tot això no és casual, sinó un objectiu primordial de la política espanyola, que ha comptat amb una còmplice de primer nivell, la pandèmia, per capgirar les prioritats i esbandir els carrers. Però convé no oblidar que l’objectiu principal de la política espanyola -retornar l’independentisme a la marginalitat- no s’ha assolit. Les pròximes eleccions ho confirmaran. I aquesta és, també, una herència del Procés. Una magnífica herència, malgrat tot. Un capital amb el qual no podíem somniar el 2010. Ens convé apreciar-lo i fer-lo créixer, preparar-nos, perquè tindrem l’ocasió de tornar-ne a fer ús.