La calma volcànica: l’isolament no ha impedit que hi floreixin iniciatives

OlotRadiografia social d'Olot, en pdf

LA CIUTAT D’OLOT, amb poc més de trenta-tres mil habitants, és la capital d’una comarca muntanyenca, verda i plujosa, la Garrotxa, que, tot i estar envoltada d’àrees de gran personalitat i atracció -els volts de Girona, el Pla de l’Estany i l’Empordà-, ha mantingut sempre un fort caràcter diferencial. Encara que el seu ajuntament formi part del Patronat de Turisme Girona - Costa Brava, és evident que l’oferta olotina és singular i continua sorprenent els visitants, com un contrapunt natural a l’explosivitat de la marina empordanesa. Això es deu a factors històrics, ambientals, culturals i econòmics; des de tots els punts de vista, la vila d’Olot no és l’apèndix de res ni de ningú. I dir que és una ciutat gironina de l’interior, com se sol fer des de Barcelona, seria no fer justícia a aquest fet diferencial, que els olotins i les olotines reivindiquen amb insistència i orgull.

Entre ells hi ha la Fina Puigdevall, l’ànima del restaurant Les Cols, dues estrelles Michelin, vaixell insígnia de la nova gastronomia garrotxina. Al seu lloc web s’hi llegeix: “És una cuina del paisatge i l’estacionalitat, del producte no viatjat [...]. Les propostes que ofereix estan arrelades a la terra i al paisatge que l’envolta. Treballa, amb una visió particular, els productes propis de la Garrotxa...” La Fina, doncs, és una olotina que projecta a la seva feina l’amor pel paisatge on ha crescut. I amb el seu talent ha aconseguit fer d’Olot -també- un destí per als amants de l’alta gastronomia de tot Europa.

Quan iniciem la conversa pels volts de Sant Roc, a la vora del Fluvià, li dic que a Olot s’hi viu bé, i m’admet, enriolada, que és veritat. El fotògraf que ens acompanya, en David Borrat, que és de Girona ciutat, em diu que els olotins tenen fama de ser una mica tancats, tot i disfrutar d’un alt nivell de vida. Tòpics? Els recordo que la meva família va viure sis anys a Olot, s’hi va trobar molt bé, i hi va fer amics per a tota la vida; però, segons la meva mare, mai no van deixar de ser “els de Figueres”.

Olot és hereva i també presonera dels seus tòpics: els volcans omnipresents, la devoció per la pintura de tall paisatgista, la sobrietat, i una etiqueta aïllacionista que ve marcada per l’orografia i per l’absència de grans infraestructures de comunicació (el tren i l’autopista, que han privilegiat la franja costanera).

Un tòpic que són molts

Diu la Fina que també els olotins necessiten “anar a marina de tant en tant”, per “airejar-se”. Aquest isolament no ha impedit, però, que a Olot hi floreixi la indústria, la creació, l’activitat en comú. El tòpic de l’olotí mitjà -un tòpic vingut de fora- en són molts al mateix temps: el pintor bohemi, el carlí menjaciris, el sorrut de poques paraules que embogeix per les festes del Tura, el criminal inesperat (els últims episodis de crònica negra i el seu ús mediàtic han ferit la sensibilitat local) i també l’hàbil emprenedor de comarques.

Josep Pla va escriure fa cinquanta anys: “D’Olot en podria sortir, segons els meus càlculs, el nostre Julien Sorel”, en referència al grimpador protagonista d’ El roig i el negre,de Stendhal.

Olot també és el gust pel menjar. Tota la comarca està esquitxada de restaurants i fondes de bona qualitat que cuiden el producte local; la famosa ratafia Russet es ven sota la marca Ben Bé d’Olot, que comparteix amb els embotits Japot i amb la coca de Can Carbasseres. En canvi, quan la franquícia McDonald’s va voler instal·lar a la zona un dels seus locals de fast food la protesta ciutadana, amb botifarrades populars incloses, ho va impedir.

Qui sap si aquesta condició de santuari natural canviarà amb la creixent globalització i la immigració. Ara, a més, l’accés a la ciutat és més ràpid, tant des de Banyoles com des de Vic (amb la construcció del polèmic túnel de Bracons), i l’Ajuntament s’esforça per atreure els visitants, que no paren d’augmentar de nombre, tot i que el turisme de masses (atret per la neu a l’hivern i per la platja a l’estiu) sol passar de llarg o hi fa estades curtes.

Una barreja que ha funcionat

La Fina Puigdevall, que serveix un cruixent de fajol com a aperitiu, elogia la combinació entre el vincle amb la terra i l’esperit emprenedor de la ciutat, que, per cert, hi ha fet arribar immigrants en l’última centúria en un degoteig pausat, la qual cosa n’ha garantit la integració. “Al barri de Sant Roc, la gent que va venir de la resta d’Espanya ja són més olotins que jo”, explica. I al carrer se sent mainada magribina i africana parlant català amb aquell accent que el grup local Xucu-pà, emblema del rock bacó als anys vuitanta i noranta, va parodiar amb fortuna: “ Olot è molt maco, Olot è molt verd... ” La sensació al carrer és que la barreja ha funcionat raonablement bé. Però, esclar, hi ha de tot: la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) va ser la tercera força en les últimes eleccions municipals, amb més d’un set per cent dels vots.

Pel que fa als cèlebres volcans extingits, només al terme municipal d’Olot n’hi ha quatre, més o menys integrats en l’entorn urbà: la Garrinada, el Montsacopa, el Bisaroques i el Montolivet (els més visitats, però, són al terme veí de Santa Pau: el Croscat i el Santa Margarida). I mentre els restaurants serveixen cuina volcànica, els turistes es deceben en veure que al cràter del Santa Margarida no hi ha explosions de lava, sinó una ermita solitària. En canvi, el to vermellós de l’acer patinable (o Corten), que intenta recordar els colors de la greda, s’utilitza amb molta freqüència en els espais públics olotins, on s’ha actuat amb una barreja d’audàcia i conservadorisme, com en la nova façana del teatre municipal i en la reforma del Firalet, obra del prestigiós estudi arquitectònic RCR, nascut també entre volcans.

L’arquitectura i la gastronomia sembla que han pres el relleu de la pintura en el top de les expressions artístiques locals; tot i que a la ciutat sorprèn el nombre de galeries d’art, i el seu museu conté una impressionant col·lecció amb obres dels Vayreda, Berga, Casas i els escultors Clarà i Blay, entre altres.

L’Escola de Belles Arts i Disseny és l’únic centre educatiu que fa graus superiors, i la Fina Puigdevall diu que en troba a faltar més: “La ciutat necessita gent jove. Una facultat ens aniria molt bé: només cal anar a Vic per comprovar-ho”. Olot té un 20% de gent gran, mentre que la mitjana de Catalunya és d’un 16%.

L’alcalde d’Olot és el convergent Mia Corominas, que exhibeix el nou hospital i la nova plaça del Mercat com a principals actius del seu mandat; de cara a la reelecció, el seu esquer és la reforma del Firal, el passeig més emblemàtic de la ciutat, on hi ha el teatre, el casino, la cèlebre façana modernista de la casa Solà-Morales, etcètera. La reforma es pretén tirar endavant seguint un projecte que lliga amb l’estètica volcànica que han adoptat els espais veïns (el Firalet i l’antiga plaça de toros al peu del Montsacopa) i que desperta passions de tota mena en una ciutat on, històricament, la tradició i la bohèmia han hagut d’aprendre a conviure. Passejant pel Firal, la Fina defensa una estètica urbana que lligui amb l’entorn, i que no intenti domesticar-lo.

Què en farem, del riu?

Em critica una paperera mal posada a la riba del Fluvià, però també els ornaments florals als carrers del casc antic, que troba un pèl postissos. En canvi, és una ferma partidària que els olotins s’acostin més al riu Fluvià. “Hi donem massa l’esquena”, assegura. El Fluvià ha sigut històricament el motor de la indústria tèxtil; avui dia la ciutat el veu fluir amb certa indiferència, tot i que ofereix racons de gran bellesa al seu pas per Sant Roc, la font de les Tries i l’anomenat Prat de la Mandra.

La capital de la Garrotxa té problemes, mancances i ambicions, però és també una ciutat satisfeta. Els administradors olotins no ho diuen gaire alt perquè estan farts que el “vosaltres, rai” els perjudiqui a l’hora de rebre ajudes i inversions (com la de la variant nord, que esperen de fa anys). La crisi econòmica també ha deixat petja en la indústria tradicional i en el petit comerç, que tot just comença a remuntar. Actualment un 13% dels olotins estan a l’atur (quatre punts menys que a la mitjana de Catalunya). Però les perspectives són moderadament optimistes.

A més de Corominas (que prova de repetir), opta a l’alcaldia Pere Gómez (ERC), que millorarà els minsos resultats de fa quatre anys; mentre que el PSC, que havia tingut l’alcaldia fins al 2007, s’enfronta a unes perspectives negatives, com el PP. La CUP, PxC i una coalició entre Podem i ICV completen el quadre electoral olotí, de caràcter marcadament sobiranista. Olot è molt maco, Olot è molt verd...