Intimitat perduda

Abans d’ahir, només per curiositat, vaig buscar vols a Sydney per saber quan costaven. El preu és el de menys, o el de més en aquest cas, però el quid de la qüestió és que fa dos dies que m’assabento de tot el que es pot fer a la ciutat australiana.

Ara ja sé quan em costaria anar a l’òpera, quanta estona estaria fent un passeig en vaixell o visitar amb un guia els punts més importants de la ciutat. També hauria pogut fer un pressupost de quants diners hauria de gastar-me en dormir i sopar deu dies a Sydney. I tot això sense aixecar-me en cap moment del sofà.

Que el meu ordinador estigui bombardejat per anuncis d’Austràlia és fruit del control extrem a què estem exposats des de les vuit del matí, quan entrem a la primera web, fins que ens n’anem a dormir donant una última ullada a Twitter.

És impossible evitar aquest seguiment que ens fan els buscadors i també és inevitable que venguin les nostres dades i interessos a les marques perquè ens facin arribar els seus anuncis en funció del que hem buscat.

Si jo busco vols a Sydney seria inútil que m’apareguessin anuncis d’hotels a Santiago de Xile, però no deixa de ser preocupant tota la informació -instantània- que tenen de nosaltres.

Si agafem com a exemple els anuncis i les ofertes, crec és positiu perquè al cap i a la fi ens fan la vida més fàcil -tot i dirigir el nostre consum-, ara bé, no tota la informació que aconsegueixen de nosaltres està dirigida a facilitar-nos el dia a dia.

N’hi ha molta que és íntima i privada, però l’emmagatzemen igual. També la venen, ja sigui als governs o cossos de policia per tenir una base de dades eterna i poder, amb un sol, click, saber quins són els nostres hàbits, o a organitzacions menys autoritzades i sobretot menys legals què ves a saber que en fan.

De fet, la nostra intimitat ja no és res més que una simple ombra del que ens han explicat els que sí que en tenien fa unes dècades, no massa.