Joan Barril

Era l'any 1997 i feia tot just tres anys que havia nascut la Sònia. Quan va néixer els sentiments i les emocions van ser tan intensos que m'era pràcticament impossible trobar paraules que definissin el meu estat d'ànim. Sí, era felicitat, i en aquells moments em sentia tocant el cel, ple per dintre, i res m'importava més que ella.

Però també hi havia una mica d'incertesa, moltes pors amanides d'inseguretat. Tenir aquella joia als braços, donar-li el biberó mentre et contemplava amb aquells ulls ben oberts com dient-te “tu em protegiràs de tot” et feia sentir el més gran dels pares, protector d'aquella nena indefensa que depenia al cent per cent de tu. Estones compartides de silencis i de sons guturals mentre pensava si seria bon pare, si la sabria educar perquè fos una persona feliç, si seria capaç de protegir-la de tots els mals de la humanitat, ignorant aleshores que tots creixem i ens formem a base de viure i que jo només li podia oferir sedimentar un pòsit de valors i coneixements que l'ajudessin a destriar camins, però que seria ella la qui amb els seus encerts i els seus errors acabaria decidint.

Vaig passar-me tres anys intentant trobar paraules al diccionari, expressions escrites que afinessin a l'hora de descriure aquesta felicitat i aquestes temences. Fins que vaig saber de la nova publicació d'en Joan Barril 'Condició pare'. Me la vaig llegir d'una glopada, sense pràcticament respirar. I allí ho vaig trobar, amb la seva escriptura àgil i senzilla m'estava explicant les vivències dels meus tres darrers anys: la relació que havíem establert la meva filla i jo, el magnetisme amb què ens comunicàvem, i la descripció una a una de totes les situacions noves i desconcertants amb les quals m'havia trobat al llarg d'aquells meravellosos tres anys. M'hi vaig veure reflectit.

Des d'aleshores em vaig convertir en un seguidor de la seva lletra, la seva paraula... de la seva saviesa, en definitiva. Hi ha morts que colpeixen.