El mur

Com passa el temps. Ara fa tot just vint-i-cinc anys, un servidor era a casa del meu amic Lars, a Lund, l'etapa final d'unes fresquíssimes vacances escandinaves. Eren els dies heroics de l'Interrail, on per quatre duros podies anar amunt i avall d'Europa, de tren en tren, menjant Toblerones per sobreviure i dormint als vagons entre casa d'amic i casa d'amic. Havia passat per Hèlsinki, havia fet un tomb absurd anant amb la Fletxa del Nord des d'Estocolm fins a Kiruna (i tornar), a la Lapònia sueca.

Aquell dia ens vam despertar amb unes imatges insòlites: una multitud de berlinesos —de banda i banda— que s'enfilaven al mur que dividia la ciutat i, des de dalt, saludaven a les càmeres de televisió i al món sencer. Era un espectacle imprevist, i el vèiem amb el cor encongit per l'emoció. Un dia abans, el mur era una presència sòlida. Semblava que hi havia estat des de sempre i que hi seria tota la vida. I no. També semblava que l'imperi romà havia de durar eternament.

Diumenge els catalans poden saltar un mur. A Andorra, malgrat el que podia semblar, els residents podran votar, i qui sap si ho faran amb més facilitats que a l'altra banda. Els comentaristes anònims dels diaris tenen cada dia més motius per exercitar la seva ràbia. Són dies efervescents, i potser la seva immediatesa no ens fa percebre la seva transcendència. El meu amic Lars —que ara és periodista— agafa un avió dissabte per ser-ne testimoni, en qualitat d'enviat especial. Ara no ho veurà per la televisió, com fa vint-i-cinc anys. És el curs de la història, que s'escriu davant nostre.