Pessebre

És lleig parlar de Nadal abans de la Castanyada. Vindria a ser com fer Pasqua abans de Rams, però amb un altre tipus de connotació, segurament més comercial. Però ara que ens hem menjat els panellets, ja podem començar a pensar en els torrons. I per anar fent boca, però sense disparar el sucre, tenim l’oportunitat de veure el documental sobre la recuperació del Pessebre Vivent d’Escaldes-Engordany els propers 21 i 22 de novembre, als Cinemes Illa Carlemany.

Vinc d’una ciutat, Sabadell, on la tradició nadalenca per excel·lència són els pessebres amb figuretes de fang, molsa i escorça –se’n fa una exposició al centre que és molt popular– i les representacions dels Pastorets de Folch i Torres. Poca broma: són dues les companyies amateurs que els escenifiquen cada any i que rivalitzen en muntatge i efectes especials. Jo els havia vist de petita i després hi havia sortit, fent de pastora, de dimoni i fins i tot d’àngel. També els havia ajudat a dirigir. Amb la qual cosa he de dir que sóc especialment fan d’aquest tipus d’espectacles.

Suposo que és per això que em va entusiasmar el fet que Escaldes-Engordany volgués recuperar el seu Pessebre. El Pessebre d’Esteve Albert que es va convertir en tot un referent de la parròquia, un reclam turístic i el precursor dels pessebres vivents que es fan en alguns municipis de Catalunya. Me n’havien parlat amb nostàlgia persones que hi havien participat cinquanta anys enrere. N’havia vist fotografies: els pastorets abrigats amb bufanda, l’àngel amb paraigua.

M’imagino que als turistes d’avui dia no els impressiona un pessebre vivent. Com a molt és una oferta complementària a l’esquí, les compres, les avingudes il·luminades... Però el que està clar és que el Pessebre Vivent d’Escaldes-Engordany fa poble, en el millor sentit de l’expressió. L’any passat hi vaig anar i aquest any repetiré. Així, any rere any, es crea tradició. I les tradicions ens uneixen.