Sant Tornem-hi

Les últimes tres setmanes han tingut, cadascuna d’elles, un festiu pel mig amb la corresponent vigília. Tant se val que no haguem fet vacances pròpiament dites: ja no sabem per on passem, si tot just hem començat la setmana, si estem a punt d’acabar-la o bé si totes dues opcions, per paradoxal que pugui semblar, són certes. I prou que ho són. No sabem quin dia mengem pa (tou), potser perquè tenim la gran sort de poder-ne menjar cada dia.

Tornem a la rutina. Estem tan replens dels àpats nadalencs que ens mantenim ferms en els propòsits de fer més exercici físic i seguir una dieta saludable. Sense embotits, sobretot, després de l’alerta que ens va llançar l’OMS l’any passat. Ho acabarem de rematar aquest cap de setmana, amb una festa d’aniversari o un últim dinar familiar, però dilluns sens falta ens hi posem. Any nou, vida nova, i tot el reguitzell de tòpics que se’ns puguin acudir.

Les festes que deixem enrere són una exageració en tots els sentits. A mi em pesen més totes les coses bones exagerades i per això m’agraden tant aquestes dates: el cúmul de trobades amb la família i els amics, l’enorme quantitat de llumetes que contraresten els dies més foscos de l’any, les felicitacions enviades i rebudes per correu, cable o fibra òptica.

Per contra, desitjo que les xarxes socials i els grups de WhatsApp tornin a la normalitat d’una vegada per totes: passar dels 200 acudits gràfics diaris a la vintena habitual. Riure, hem rigut molt. D’informats, en canvi, n’estem tan poc com la resta de l’any. Com a mínim si ens refiem només de facebooks i twitters. Sou dels que, com jo, us vau empassar que a la ciutat de València havien substituït els Reis Mags per unes Reines Magues? Doncs no, tot mentida. Joan Ribó, l’alcalde, no és el Papus que algú ens ha volgut fer creure.

I aquí va un altre propòsit, que espero que em duri tot el 2016: malfiar-me de la malfiança gratuïta. Vingui d’on vingui, de la dreta o l’esquerra.