Interrompudes: el soroll del mansplaining a la redacció

BarcelonaDurant una tertúlia televisiva, Ainhoa Martínez, periodista, va intentar exposar la seva postura. Però Arsenio Escolar, també periodista, la va interrompre diverses vegades. L’Ainhoa intentava reflexionar sobre la percepció ciutadana del sistema judicial i advertia: “Fixa’t, Arsenio, en els termes en què ho planteges, de control, quina imatge s’està transmetent a la ciutadania…”. Però ell la tallava amb un “sí, sí…” que no donava pas al seu argument, sinó que el neutralitzava. Mentre ella parlava sobre el repartiment de poder al tribunal suprem, l’Arsenio va començar a explicar-li —sense que ningú li ho demanés— com s’elegeixen els magistrats: “Són dotze. Quatre els posa el Congrés, quatre el Senat…”, recitava amb gest de docent. L’Ainhoa, ja visiblement frustrada, va intentar intervenir: “Sí, i de fet…”, però va ser interrompuda un altre cop. Només va poder deixar anar un “Si ja sé com funciona…” amb resignació. Ell, aliè a la incomoditat, va continuar parlant com si ella no hagués dit res.

El que s’havia presentat com a diàleg va acabar sent una lliçó no sol·licitada per part d’un home que va interpretar que la seva companya no sabia ben bé de què parlava. Aquest fenomen es coneix com a mansplaining. L’episodi es va produir el passat 7 d’abril d’enguany en un canal de la televisió pública estatal en horari de màxima audiència. A Catalunya, segons un informe de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat de desembre del 2024, el 75,7% de les periodistes pateixen amb freqüència tracte condescendent i infantilització en l’exercici de la professió, veient-se desautoritzades i qüestionades per homes amb qui comparteixen espai.

El mansplaining —un terme que condensa la condescendència masculina a l’hora d’explicar alguna cosa a una dona que ja la sap— s’ha convertit en una de les expressions més populars per descriure una forma quotidiana de desigualtat de gènere. El seu origen està vinculat a l’escriptora i periodista estatunidenca Rebecca Solnit, que l’any 2008 va publicar l’assaig Els homes m’expliquen coses, en què relatava una anècdota il·lustrativa: durant una festa, un home madur es va llançar a parlar extensament sobre un llibre sense saber que l’autora —que escoltava en silenci— era ella. L’escena, aparentment trivial, es va convertir en símbol d’una experiència compartida per moltes dones.

Quan s’aborda la qüestió del masclisme que s’exerceix des dels mitjans de comunicació, normalment se sol atribuir a les característiques del contingut que es produeix: allò que es publica, com es reforcen els estereotips de gènere o les jerarquies patriarcals. Prova d’això són informes com el denominat On són les dones que analitza la presència de les dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació catalans o l’informe del CAC sobre quant, com i de què parlen les dones a la ràdio i la televisió, entre altres. Aquesta perspectiva permet observar, i fins i tot quantificar, com s’exerceix la violència simbòlica cap a les dones des dels mitjans. No obstant això, no hi ha tanta literatura sobre què passa dins les redaccions, en les rutines diàries, en els espais on es crea la informació. De caràcter recent, només es disposa de l’informe de Mèdia.cat esmentat anteriorment. Amb quin tipus de conductes masclistes han de lidiar les professionals de la informació en el dia a dia?

Núria Marrón, cap de la secció de Societat d’El Periódico de Catalunya, ha desenvolupat bona part de la seva trajectòria professional en un entorn on les dones periodistes encara han d’afrontar múltiples formes de discriminació. Des de la seva posició, adverteix que els continguts relacionats amb gènere solen ser tractats com a material viral “que genera morbo i serveix per pujar audiències”, malgrat que visibilitzen problemàtiques greus. Tanmateix denuncia que el sector periodístic pateix un “tsunami neomasclista” que obliga a revisar les estructures internes de poder.

Tot i que hi ha hagut una renovació generacional i una feminització progressiva de les redaccions, els obstacles persisteixen: el “terra enganxós” que relega les dones a tasques poc valorades i el “sostre de vidre” que els impedeix accedir a posicions de lideratge continuen molt presents. Als seus inicis, Marrón va experimentar el que avui s’anomena mansplaining, aleshores normalitzat sota una capa de “proteccionisme i paternalisme professional”. Per ella, el canvi real passa per auditar les relacions de poder dins dels mitjans i aplicar una formació específica en perspectiva de gènere per a l’exercici periodístic.

Júlia Ponsa, periodista especialitzada en moda i col·laboradora a la revista Clara, ha viscut en primera persona el mansplaining com una experiència sistèmica. Al llarg de la seva carrera, ha estat testimoni i víctima d’una condescendència persistent per part d’homes que, en entrevistes, li han arribat a qüestionar les preguntes amb frases com: “Com és que em preguntes això?”, evidenciant una actitud de superioritat que ignora la seva preparació professional. Segons Ponsa, la combinació de ser dona i jove reforça aquest desequilibri de poder. Tal com explica, en nombroses ocasions ha rebut propostes laborals marcades per estereotips sexistes, on allò professional quedava supeditat al físic o a la capacitat de suportar comentaris masclistes i obscens. Sovint, també ha estat tractada amb apel·latius com “carinyo”, una forma d’infantilització recurrent a les redaccions i entorns de treball. Tot i que reconeix millores, sobretot als mitjans públics, amb codis deontològics i protocols contra l’assetjament, encara percep una desigualtat evident: moltes dones a plantilla, però pocs càrrecs de direcció.

Ponsa insisteix en la necessitat d’implantar una paritat efectiva, especialment en l’ús de fonts informatives i en la representació en espais d’opinió, on les interrupcions i el to condescendent continuen marcant la diferència. Per ella, el canvi cultural ha d’abordar-se des de dins dels mitjans i de manera transversal amb el sistema educatiu i la conscienciació social.

El mansplaining forma part d’un entramat de violències simbòliques que sostenen el desequilibri de poder a les redaccions. L’informe de Mèdia.cat, esmentat anteriorment, que intenta radiografiar les violències masclistes que pateixen les periodistes als mitjans de comunicació catalans, demostra amb dades que es tracta d’un patró sistemàtic que reforça l’autoritat masculina.

Segons l’informe de l’observatori, més de set de cada deu periodistes enquestades (72,1%) apunten que els homes monopolitzen la paraula a les reunions, assumeixen rols més visibles i s’exposen més al risc, mentre que les dones tendeixen a buscar el consens, una actitud que, lluny de ser interpretada com a fortalesa, sol percebre’s com a manca d’autoritat.

La realitat que s’amaga darrere del fenomen del mansplaining és la idea d’una cultura professional que encara premia la veu masculina amb més credibilitat. Així ho confirmen les pròpies dades sobre qui exerceix les violències masclistes als mitjans: els companys de redacció i professió són assenyalats per un 69,9% de les enquestades com els principals agressors, seguits per persones entrevistades (53,1%) i superiors jeràrquics (50,4%).

Aquestes desigualtats comunicatives s’inscriuen en una estructura de gènere més àmplia. La majoria de les enquestades (81,6%) denuncia que les dones són sistemàticament relegades a tasques de cura del grup o manteniment de l’harmonia, rols que perpetuen una jerarquia informal que les exclou de la presa de decisions. A més, vuit de cada deu periodistes (80,2%) perceben que el corporativisme masculí —l’anomenada “homosociabilitat”— crea xarxes de confiança entre homes que reforcen el seu poder i invisibilitzen les dones.

Per conèixer quines conseqüències poden derivar-se de la discriminació de les dones en l’àmbit laboral i, per tant, dels mitjans de comunicació, cal remetre’s a la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes impulsada pel Parlament de la Generalitat de Catalunya. A l’article 59 del text, s’estableix que “exercir qualsevol comportament de naturalesa sexual o no, en funció del sexe d’una persona, que atempti intencionadament contra la seva dignitat i li creï un entorn intimidatori, degradant o ofensiu” és considerat com una infracció “molt greu”. Alhora, també ho és exercir represàlies sobre la persona que denunciï aquest tipus d’infraccions. Les sancions poden ser la prohibició de rebre ajudes o subvencions públiques durant un període de dos anys (cinc en cas de reincidència) i una multa que pot oscil·lar entre els 5.500 euros i els 7.800.

Una part fonamental que contempla la legislació vigent respecte a la discriminació contra les dones està relacionada amb els protocols de protecció i prevenció davant les diferents violències masclistes. La Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclistaobliga les empreses de 25 o més treballadores, i que a més rebin subvencions públiques, a establir aquests protocols. I segons la Llei Orgànica 3/2007, del 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, s’estableix que han de contenir els recursos humans, tècnics i materials per implementar-los, crear canals de denúncia, mesures cautelars, vies de resolució internes i un règim disciplinari i sancionador.

Alhora, segons l’informe de Mèdia.cat, només el 40% de les periodistes coneixen el canal per denunciar les discriminacions que pateixen i la xifra baixa al 30% en el cas de les treballadores que coneixen el contingut del protocol. A més, el 41,9% no sap si hi ha un protocol i el 22,8% indica, directament, que no existeix. També cal destacar que, entre les periodistes que coneixen els protocols, el 64,2% diu no tenir-hi confiança. Només una periodista de cada quatre sap a qui dirigir-se en cas de patir una actitud masclista i se sent segura de fer-ho.

La periodista, vicepresidenta del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i coordinadora de l’àrea de gènere de l’entitat, Laura Pinyol, coneix de prop els obstacles que afronten les comunicadores als mitjans. Constata que el masclisme forma part estructural del sector i es manifesta de forma persistent: “El més freqüent és el menyspreu i la infantilització, que són mecanismes subtils, relacionats amb la percepció”. La vicepresidenta del CAC alerta que aquest tracte diferencial no és puntual ni anecdòtic, i posa com a exemple situacions com “parlar l’última en una reunió o veure com el teu comentari es relativitza mentre el d’un company home és validat”. Aquestes dinàmiques es produeixen de forma tan quotidiana que acaben normalitzant-se, però “no són banals”, assegura.

Segons Pinyol, les periodistes pateixen aquest tracte discriminatori sovint en silenci per por a represàlies, a perdre la feina o a veure la seva carrera estancada. Afirma que denunciar-ho implica exposar-se a processos de revictimització i d’haver-se de justificar constantment. “Quan una persona denuncia un assetjament o un tracte discriminatori dins d’un entorn periodístic, ha d’enfrontar-se a moltes coses”, adverteix. I tot això, en una professió ja de per si precària i molt competitiva, cosa que pot portar moltes dones a no denunciar. Pel que fa a la implementació de protocols, assenyala que “encara queda molt per fer”, perquè calen més “entorns segurs” i un “compromís real per part dels mitjans”.

La vicepresidenta del CAC assegura que “pràcticament totes les dones que exerceixen el periodisme han patit assetjament o masclisme”. I malgrat la dificultat d’identificar-ne els límits, insisteix que cal visibilitzar aquestes violències quotidianes per començar a desmuntar-les, ja que aquest és el primer pas per deixar de normalitzar-les.