Pere Valls: “En la integració laboral dels discapacitats hi ha moltes consciències a remoure”

Andorra la VellaPere Valls és el nou president de la Federació Andorrana d'Associacions de persones amb Discapacitat (FAAD), en substitució de Lluís Samper. L'entitat agrupa cinc associacions: l'Associació de Minusvàlids i Disminuïts (Amida), l'Associació d'Afectats d'Autisme (Autea), l'Associació de Malalts Reumàtics (Amare), l'Associació Andorrana per la Malaltia d'Alzheimer (Aama), i l'Associació de Mares i Pares de l'Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell (Ampa-Eensm). Valls, que és alhora president de l'Aama, perquè la malaltia de l'Alzheimer li ha tocat de ben a prop, parla de la situació dels discapacitats a Andorra i dels objectius que s'ha marcat en el seu nou càrrec.

Quina és la implicació dels discapacitats en el món associatiu?

El problema que tenim tots, associacions i Federació, és que no tenim gaire presència en la societat, i crec que hem de començar per aquí. Està molt bé que anem al Govern i a les institucions per buscar les ajudes, però hem de començar per la base, que és la conscienciació de la societat. Estem preparant una sèrie d'accions al carrer, perquè els discapacitats que no estan en cap associació puguin conèixer-nos, ens vinguin a veure, independentment de si volen participar o no en una associació.

Quants socis teniu?

Les associacions estan com estan. En el cas de l'Associació Andorrana per la Malaltia d'Alzheimer, de la qual també en sóc president, calculem que agrupa unes seixanta persones, i en el total de les associacions que formen part de la Federació, podem estar parlant d'unes 500 persones. La més important és Amida, perquè va ser la primera que es va crear i ha estat com la mare de la resta, tot i que amb el temps s'ha anat disgregant per l'especificació de les malalties. I també cal tenir en compte que una part dels malalts mentals no es consideren discapacitats, però aquest és un tema en què no volem entrar-hi, sinó que ens centrem en les associacions que engloba la Federació.

Quin és l'objectiu pel qual ha volgut liderar la Federació?

El motiu és poder donar un aire completament nou al que ha estat la FAAD durant aquests 20 anys de trajectòria, des que el senyor Antoni Rogel la va crear. Hem anat seguint els seus criteris, però després de 20 anys, molts punts que ell reivindicava encara estan totalment vigents i no s'han resolt.

Per aquest motiu, el que volem és professionalitzar l'entitat, sempre des de l'altruisme, per tal que cadascú agafi una petita parcel·la de la qual se li demanarà un seguiment i un estat de comptes de la qüestió, per poder tenir uns resultats. Per tant, no anem a atacar-ho tot, no anem amb la mentalitat que hi ha hagut fins ara de presentar-se al Govern i al Consell Nacional de la Discapacitat (Conadis) amb quaranta punts, perquè llavors és impossible. Els tres punts que volem prioritzar –i que van en la línia de la ministra de Salut i Benestar– són la igualtat dels discapacitats, la integració al món laboral i l'accessibilitat.

Però aquests temes fa molt de temps que estan sobre la taula, per què no s'han tirat endavant?

El Govern té la seva part de culpa, i l'assumeix, però no podem donar-li tota. Nosaltres també ho hem de tenir molt clar, i haguéssim hagut de fer molta més pressió, com la que hem fet perquè se signi i es ratifiqui el Conveni de discapacitats de l'ONU. I, precisament, aquest conveni diu que tot el que faci referència als discapacitats no es pot fer sense ells. Per tant, hem de ser presents en les comissions i les taules de treball que tinguin a veure amb el col·lectiu, no poden haver-hi tècnics aliens als discapacitats que marquin les directrius. En aquest sentit, ja hem proposat que la vicepresidenta de la FAAD, que és alhora presidenta d'Amida, Agustina Grandvallet, formi part de la comissió d'accessibilitat. I en la qüestió de la integració laboral ja hi ha preparades dues taules de treball, en què en una d'elles també hi participarem amb un tècnic.

Cap on s'ha d'avançar en el tema de la inserció laboral?

Aquí hi ha molta cosa a dir i moltes consciències a remoure, i el que li vam dir a la ministra és que nosaltres hem d'anar a tocar altres actors socials com és la CEA, la PIME, la Unió Hotelera... hem d'anar a buscar totes aquestes entitats perquè ells són els creadors de treball, i totes les empreses tenen una part social que han d'assumir. Sabem que no totes poden assumir-ho pel seu volum de facturació, però ja ens ocuparem de començar per les més grans i que el Govern també doni un cop de mà, tal com es fa a la resta d'Europa. La idea és que aquest deure estigui regulat per llei i que tota la qüestió es pugui normalitzar, sabem que no serà immediat però ens hi hem de començar a posar, perquè els discapacitats no són només dels familiars, els discapacitats són de la societat andorrana i no podem viure marginant-los.

Com està el país a nivell d'accessibilitat per als discapacitats?

Des del nostre punt de vista, és deficitari. Les institucions, que haurien de donar exemple, ja tenen les seves mancances. El que no pot ser és que l'hospital no tingui lavabos adaptats, o que obres públiques recents, com la plaça Lídia Armengol, tinguin barreres arquitectòniques.

El que nosaltres demanem és que, a part d'haver-hi un reglament clar, ha de ser el propi Govern el que creï un òrgan que pugui fer un seguiment, no només per als espais públics sinó també per a l'obra privada. Actualment, hi ha una reglamentació que s'ha fet agafant legislació espanyola i francesa, però es va fer sense els discapacitats, i caldria escoltar totes les parts i tenir en compte l'orografia del país per ajustar-lo al màxim. En aquest sentit, tenim molta confiança en la comissió d'accessibilitat, i la ministra ens ha promès que la llei d'accessibilitat estarà feta abans que acabi aquesta legislatura.

Com veu la FAAD el projecte de vida independent impulsat per la Fundació Tutelar?

Nosaltres aplaudim la iniciativa, vam donar-los els nostres matisos i ens vam oferir perquè lògicament creiem que nosaltres som els que podríem aportar les persones que hi puguin tenir accés. El que voldríem és que, tot i que la iniciativa privada és molt important, també la iniciativa pública impulsés projectes com aquests.

Una de les reivindicacions del col·lectiu és un cens de discapacitats del país...

Aquest és un dels temes que més em va cridar l'atenció. El més lògic és saber quin col·lectiu representem, per poder demanar els recursos. Com que no existeix un cens, hi ha un ball de xifres important: segons a qui li preguntis et diuen que és un 2% de la població, d'altres més generosos parlen d'un 7% i els estaments internacionals diuen que quan no hi ha censos s'hauria de parlar d'un 10%. A més, és difícil perquè hi ha gent que és discapacitada a Andorra i no vol ser-ho, i hi ha gent que no està a cap associació. Nosaltres no volem els noms de les persones, perquè som conscients que s'ha de respectar la Llei de protecció de dades, però hi ha una CASS, un SAAS i uns mitjans més que suficients per poder-ho saber. Per tant, crec que és una qüestió de voluntat; sembla com si no interessés.

Per acabar, quin grau de benestar tenen els discapacitats a Andorra?

En aquest aspecte encara m'estic posant al dia amb el fins ara president, Lluís Samper i el gerent de la FAAD, Joaquim Joan, i segons ells, és una lluita permanent amb el sistema, i la major dificultat és la disparitat de criteris que hi ha entre els diferents estaments que han d'avaluar un discapacitat. Sembla ser que la política general és la de donar un grau mínim d'entrada, de manera que és al discapacitat a qui li toca lluitar per poder arribar a demostrar realment la seva discapacitat, i això li comporta moltes vegades passar molt de temps sense cap mena d'ajuda econòmica. En aquest sentit, la FAAD el que demana, juntament amb les associacions, és que hi hagi una unificació de criteris i uns reglaments compartits per tots els estaments que hagin d'avaluar un discapacitat. I hi ha molta gent que ve a la Federació amb tota aquesta problemàtica, i ens toca fer de serveis socials, quan encara ara estem pendents de delimitar quines són realment les comeses de la FAAD. Bona part d'aquesta feina no l'hauria de fer la FAAD, sinó que s'hauria de crear un organisme oficial on es poguessin adreçar.