22/12/2010

Quan guanyen els zombis

4 min

Quan els historiadors mirin enrere cap als anys 2008-2010, el que els sorprendrà més serà, crec jo, el triomf estrany de les idees fallides. Els fonamentalistes del mercat lliure s'han equivocat en tot, i tanmateix ara dominen l'escenari polític més fermament que mai.

Com ha passat això? Com pot ser que, després de les fallides bancàries que han portat l'economia al desastre, hàgim arribat a Ron Paul, que, a punt d'entrar en el comitè de control de la Reserva Federal, diu: "Crec que no necessitem reguladors"? Com pot ser que després de l'experiència dels governs de Clinton i Bush (el primer va apujar els impostos i va presenciar un augment espectacular de llocs de treball; el segon va retallar els impostos i va presenciar un desenvolupament anèmic abans de la crisi) hàgim arribat a un acord bipartit sobre més retallades d'impostos?

La resposta de la dreta és que els fracassos econòmics del govern d'Obama mostren que la política dels governs forts no funciona. Però la resposta hauria de ser: quina política de governs forts?

El fet és que l'estímul d'Obama, que per si mateix ja era una retallada d'un 40% d'impostos, era massa prudent per millorar l'economia. I això no és només una visió retrospectiva. Molts economistes, jo en sóc un, havien advertit des del començament que aquest pla era totalment inadequat. Diguem-ho així: una política que va fer que augmentés l'atur i que les despeses en béns i serveis creixessin més lentament que en els anys de Bush, difícilment és una manera de posar a prova l'economia keynesiana.

Ara bé, potser no era possible per al president Barack Obama atacar més l'escepticisme dels congressistes respecte al govern. Però fins i tot si això és veritat, la cosa només demostra el domini d'una doctrina fallida sobre la nostra política.

També val la pena destacar que res del que la dreta va dir sobre les causes del fracàs de l'economia d'Obama no era veritat. Durant dos anys ens havien advertit que els préstecs governamentals farien que els interessos pugessin de manera espectacular; en realitat, els interessos han fluctuat, i han provocat reaccions tant optimistes com pessimistes, però han continuat sent baixos segons els estàndards històrics. Durant dos anys ens havien advertit que la inflació, fins i tot la hiperinflació, era imminent; en comptes d'això, la deflació ha continuat, i la inflació subjacent, que exclou els preus volàtils de l'alimentació i de l'energia, és tan baixa com fa cinquanta anys.

Els fonamentalistes del mercat lliure s'han equivocat tant sobre els esdeveniments a l'estranger com sobre els esdeveniments als Estats Units, i les conseqüències que n'han patit són igualment poques. L'any 2006, George Osborne va declarar: "Irlanda és un bon exemple de l'art del possibilisme en la política econòmica a llarg termini". Renoi. I ves per on, resulta que ara Osborne és la figura més important de l'economia britànica.

I en aquesta nova posició, es proposa d'emular la política d'austeritat que Irlanda va posar en pràctica després d'esclatar com una bombolla. Durant una gran part de l'any passat, a banda i banda de l'Atlàntic, els conservadors van aplaudir l'austeritat irlandesa com un gran èxit. "El plantejament irlandès va funcionar als anys 1987-89, i segueix funcionant ara", va declarar Alan Reynolds del Cato Institute al mes de juny. Renoi, de nou.

Però aquests fracassos sembla que no tinguin importància. Per manllevar el títol d'un llibre recent de l'economista australià John Quiggin sobre les doctrines que la crisi havia d'haver matat però no va matar, encara estem dominats, i potser més que mai, per una "economia de zombis". Per què?

Una part de la resposta és, segurament, que les persones que haurien d'intentar acabar amb les idees zombis, en comptes d'això hi han pactat. I això afecta, especialment, tot i que no exclusivament, el president Barack Obama. La gent sol oblidar que Ronald Reagan moltes vegades canviava d'opinió en qüestions polítiques; sobretot, va acabar duent a terme diverses pujades d'impostos. Però mai no va vacil·lar en les seves idees, mai no va renunciar a la convicció que la seva ideologia era correcta i els oponents estaven equivocats.

Obama, en canvi, ha intentat contínuament arribar a un consens bipartidista protegint els mites de l'ala dreta. Ha elogiat Reagan per haver restaurat el dinamisme americà (¿quan va ser l'última vegada que vau sentir un republicà elogiant Roosevelt?), va adoptar la retòrica del partit republicà sobre la necessitat que té el govern d'estrènyer-se el cinturó fins i tot de cara a la crisi, i va congelar simbòlicament les despeses i els sous federals.

Res d'això no impedeix que la dreta el denunciï com a socialista, però ajuda a conferir més poder a les males idees, d'una manera que ens pot perjudicar immediatament. Ara mateix Obama aplaudeix el pacte sobre la retallada d'impostos com un acte de fomentar l'economia, però els republicans ja parlen de les retallades de despeses que trauran tots els efectes positius del pacte. I com podrà Obama oposar-se a aquestes demandes, si ell mateix ha adoptat la retòrica d'estrènyer-se el cinturó?

Sí, la política és l'art del possibilisme. Tots entenem la necessitat de pactar amb els enemics polítics. Però una cosa és pactar per aconseguir els propis objectius, i una altra és obrir la porta a les idees zombis. Si fem això, els zombis acabaran destrossant el nostre cervell, i molt possiblement també la nostra economia.

stats