Visca el sistema
Misc 31/12/2010

Les embarassades del 'xec nadó'

i
Sebastià Alzamora
2 min
Zapatero, Arribats

Si Dickens visqués avui i fos català (i espanyol, perquè les identitats electives tenen això: que tries una identitat però et ve amb una altra de superposada), possiblement escriuria, en català i/o en castellà, un conte de Nadal sobre una embarassada mendicant i famolenca que intentaria parir abans que no acabés l'any per poder cobrar el xec nadó d'en Zapatero. Tindria un ginecòleg adust i malcarat que es tancaria en banda contra aquesta pretensió, de manera que a la infeliç no li quedaria més remei que recórrer a un paritori clandestí, regentat per un exlluitador de sumo japonès conegut al barri per la seva absència d'escrúpols. Arribats a aquest punt, el relat podria avançar en dues possibles direccions: o bé la pobra mare moriria durant el part (i aleshores el nadó seria recollit per l'exlluitador de sumo japonès, després que l'esperit del Nadal passat el persuadís de canviar de vida), o bé la mare sobreviuria però abandonaria la criatura a la porta d'una Oficina de Treball de la Generalitat, després d'haver-se fos els 2.500 euros del xec nadó al Gran Casino Costa Brava de Lloret de Mar. Si, en lloc de Dickens, l'autor del conte fos Bret Easton Ellis, o Chuck Palahniuk, el que faria la nostra admirable mare seria obrir (a mitges amb l'exlluitador de sumo, amb qui compartiria experiències sexuals extremes) un petit bar on serviria uns entrepans de placenta que ràpidament la farien rica i famosa.

Com poden veure, per poc que un s'hi posi el tema dóna de si: el problema, si de cas, és que qualsevol història que se'ns acudeixi tendeix a acabar en poc i brut. Sabíem que la crisi feia que el personal mirés d'escurar totes les ocasions, però aquest neguit que els ha agafat a una considerable colla de mares gestants per fer-se provocar el part (i, per tant, de córrer riscos innecessaris, tant per als nadons com per a elles mateixes) amb l'única finalitat d'embutxacar-se els 2.500 de l'estímul a la natalitat, té un punt de caspa i d'embrutiment que tira d'esquena. És com una actualització d'aquella grumollosa metàfora dels nens que arribaven amb un pa sota el braç, perfumada amb el tuf de l'Espanya sempiterna de la picaresca i el caliquenyo. Els estudiants de la sopa boba , les alcavotes reparadores d'himens, el botxí de Berlanga i José Isbert, i ara, finalment, les embarassades del xec nadó , abnegades fins al punt de tenir sexe a les 40 setmanes (ni que sigui amb els seus marits) perquè han llegit a internet que així es pot precipitar el part. Vet aquí una progressió en una manera d'entendre la vida basada en el subsidi i la conya marinera, que en el seu moment més apoteòsic vam voler anomenar estat del benestar. Al capdavant de tot plegat, ningú millor que Zapatero, algú que no té cap problema a proclamar que pagar un xec a les parteres és d'esquerres, i deixar de pagar-lo, també. Quin gran Bettino Craxi hispànic.

En fi: amb xec o sense xec, que en el nou any siguem una mica menys rucs del que ho hem estat en el que s'acaba. Molt feliç 2011 a tothom.

stats