Sant Julià de Lòria“Parlar de Sergi Mas és parlar de la persona que ha estat sempre al voltant de l’art de la parròquia” ha volgut reconèixer el cònsol major de Sant Julià, Josep Vila. Ho ha fet durant la presentació del llibre ‘Aspectes de l’art popular d’Andorra’ recordant que quan va ser al Consell del Comú, Mas va fer donació d’obres i “vaig tenir l’honor de disfrutar de les coses que havia fet, l’art és ell”. La talla de la Verge de Canòlich, una figura reconeguda pel conjunt dels lauredians i infinitat d’obres més han estat obra de Sergi Mas.
Ara l’artista recull en un llibre que es trobarà disponible per Sant Jordi alguns dels elements de l’art popular. Un llibre que tal com ha explicat el seu nét Hèctor Mas ha estat autoeditat gràcies a una plataforma de micromecenatge. Hèctor Mas ha volgut agrair les aportacions fetes per més de 120 mecenes que segons diu és ’"senyal que tothom s’estima en Sergi, i la feina que fa". L’èxit de la campanya de recollida de diners ha fet possible una tirada més àmplia de llibres, i que es plantegin un segon treball.
Una vida de treball i saber
Sergi Mas (Barcelona, 1930) prové d’una família d’artesans i després de diferents encàrrecs i viatges al país, es va establir el 1958 a Aixovall. "Aquesta talla de Sant Cristòfol és la que em va portar aquí" explica mentre assenyala la talla que presideix una de les parets de l’antic Comú.
"Els estudis que faig són sobre el terreny" ha explicat. El treball de documentació va néixer arran d’un recull d’articles que van anar publicant-se setmanalment al 'Periòdic d’Andorra'. Llavors va ser quan ‘em vaig engrescar pensant que pagava la pena de fer-ne un llibre, dels objectes representats al llibre, tant de fusta de terrissa o de coure, que provenen d’antics artesans de la parròquia’.
Reivindica el passat i els oficis que amb el pas del temps han anat de l’ús a la colecció. Es va trobar, per exemple, que en arribar el 1958 a Aixovall, es llençaven molts dels objectes o es reaprofitaven, "la meva veïna d’Aixovall guardava les gallines en una caixa de núvia renaixentista". Ha recordat, per exemple, la fama que tenia Sant Julià respecte la terrissa i alguns dels artesans, "els Planes formaven part d’una gran família de l'argila cuita i vernissada de l’estil del Pirineu, van sobreviure fins als anys 60, però en arribar el duralex o l’alumini van deixar de guanyar-se la vida".
Per a posar-ho en context, Mas recorda que era a Sant Julià on es concentrava la major part del comerç del país "la plaça era el centre on es trobaven els transportistes, carregaven els matxos i tot venia per camí de carro". A més, recorda les teieres, les llums dels carrers que van arribar amb la modernitat i per l’impuls de les necessitats del temps. "La nostra elèctrica la van fundar al 1912 per necessitat de les fàbriques de tabac, perquè tot era manual i sortia car".
A la recerca d'objectes i oficis
Mas recrea a partir dels objectes, les històries que s’hi amaguen darrera. Artistes anònims, moguts per les circumstàncies i les dificultats d’un temps de canvi. Molts d’aquests, ha assenyalat que en arribar la gran crisi i tancar-se les fargues, traginers, miners o bosquerols van emigrar cap a França, Espanya o Amèrica. Allà hi van portar l’ofici que havien après de casa. "Un d’ells que va anar a Barcelona va fer-se fuster i es va especialitzar en fer mobles d’estil francès, i rebia l’encàrrec de fer els mobles del consolat francès". O ferrers, com Nicolau Bertomeu, de Cal Colau, l’autor dels relleus pujats en ferro que es troben a la mateixa sala de l’antic Comú. Mas recorda que "Bertomeu és l’autor de les làmpares de la Casa de la Vall que imiten un ram de clavells on des de cadascun surt una bombeta, absolutament fantàstic".
Mas lamenta que hi ha un sentiment de vergonya dels descendents en parlar de feines i oficis. “S’han retirat llibres escrits perquè es feien referències a paquetaires, però si jo hagués tingut un avi amb una història així, per a mi seria un sant i li faria un monument de deu metres d’alçada, però per a segons qui li fa vergonya".
Aquest recull d’obres i històries que aplega al llibre, l’escriptor i artista vol que sigui un primer pas ja que "algun dia algú s’hi posarà seriosament i hi tornarà a donar vida a aquest art, ni que sigui en forma de lletra, perquè quan no ens recordem d’on venim no valorarem l’esforç dels nostres avantpassats".
