Les 20 millors pel·lícules del 2022

BarcelonaEl primer any sense restriccions des de la pandèmia, el del triomf de Top Gun: Maverick i l'assalt a la taquilla d'Avatar, ha sigut també l'any màgic del cinema català i espanyol, el d'una collita extraordinària que s'ha passejat per festivals d'arreu del món. La llista de l'ARA ho reflecteix, com també que les plataformes perden pistonada: no han colat ni un sol títol entre els millors del 2022. Han participat en l'elaboració de la llista els crítics María Adell Carmona, Gerard Casau, Ignasi Franch, Eulàlia Iglesias, Paula Arantzazu Ruiz, Xavi Serra i Manu Yáñez Murillo.

Sembla una versió russa i sòrdida d'Abans de l'alba, però Compartiment nº 6 és un conte miraculós sobre la connexió inesperada entre dues ànimes perdudes,  una estudiant finlandesa i un miner rus que comparteixen vagó al transsiberià durant un viatge que travessa el paisatge industrial, àrid i fred de la Rússia postsoviètica.

Un matrimoni de cineastes (Tim Roth i la sempre magnètica Vicky Krieps) viatja a l'illa de Färo per amarar-se de l’esperit de Bergman i preparar els seus respectius projectes. Amb sensibilitat i intel·ligència, Mia Hansen-Love filma una sensual comèdia estiuenca que revela les tensions de la parella i les zones fosques de la creació artística amb un deliciós segment metalingüístic de propina.

El penúltim Lleó d’Or de la Mostra de Venècia adapta una novel·la de l’última premi Nobel, Annie Ernaux, sobre l’embaràs no desitjat d’una jove estudiant en la França dels 60, una dècada abans de la legalització de l’avortament. Física, visceral i política, la punyent pel·lícula d'Audrey Diwan sacseja l’espectador des d’un rigor formal i narratiu notable i, sobretot, efectiu.

Si a Alcarràs era la instal·lació de les plaques solars, a As bestas és el projecte d'un parc eòlic el que genera suspicàcies, divisions i conflictes irresolubles en un poble gallec. El visceral thriller rural de Rodrigo Sorogoyen, el director més en forma del cinema espanyol recent, conté algunes de les escenes més tenses de l’any i un inesperat –i sensacional– canvi de perspectiva narrativa.

Amb l'adaptació animada d'un dels clàssics de la literatura infantil ja n'hi hauria prou, però és que Fredon i Massoubre entrelliguen les aventures del nen trapella amb el relat sobre la creació del personatge a càrrec de Sempé i Goscinny. El resultat és la joia animada de l'any, un cant a l'amistat que ret homenatge a dos mestres del còmic.

Jean-Gabriel Périot, militant de l'ala més polititzada i crítica del cinema francès, adapta en forma d'assaig visual el llibre de Didier Eribon Retour à Reims per traçar una història vivíssima i clarivident de l'evolució i les crisis de la classe obrera francesa durant el segle XX i la deriva d'una part del seu vot cap a l'extrema dreta. El documental polític de l'any.

L'atzar i el misteri de la creació són els elements amb què juga el sud-coreà Hong Sang-soo en aquesta joia minimalista sobre una escriptora bloquejada i la seva trobada amb un director i una actriu famosa. El joc de miralls entre vida i art elevat a la màxima potència.

L'opera prima de l'any s'endinsa en els records d'una dona sobre unes vacances que va fer de nena amb el seu pare en un resort turc. Les ferides que arrossega l'home (Paul Mesal, immens) fan esclatar una pel·lícula que utilitza les imatges com a versos trencats d'un poema sobre l'amor i la pèrdua i que té l'escena de karaoke més trista de la història.

La pel·lícula que va predir que Messi guanyaria el Mundial, travessada per un gran amor al futbol, és un conte de fades contemporani i de gran llibertat sobre dos personatges que, per art de màgia, de la nit al dia perden les seves habilitats i veuen com el seu aspecte canvia.

Una pel·lícula de cowboys i àliens que no té res a veure amb Cowboys & aliens. Jordan Peele introdueix l'element fantàstic més sorprenent en el ranxo d'una família que ensinistra cavalls per a rodatges de Hollywood. La tensió, els girs i les giragonses inesperades de la història fan de Nop! una de les millors experiències cinematogràfiques del 2022.

El cinema d'Apichatpong Weerasethakul sempre havia estat molt lligat a Tailàndia, però aquí trasllada el seu univers a Colòmbia de la mà d'una Tilda Swinton a la caça d'un so difícil de definir. El film més depurat del director entén la memòria com un fenomen que transcendeix l'ésser humà.

Aquesta història de retrobament amb les arrels d'una actriu famosa i madura s'ajusta a les constants del director coreà més estimat per la crítica (la naturalesa atzarosa de la vida, les vetllades regades l'alcohol, les picades d'ullet metalingüístiques) però amb particularitats, moments sublims i una lluminositat irresistible.

A través del personatge del Julián, un modelador en 3D amb una pulsió secreta inconfessable, Carlos Vermut assenyala a Mantícora l'arbitrarietat amb què es traça la línia que ens separa de l'horror. Sòbria i continguda en la forma, és la pel·lícula més pertorbadora i desafiant de l'any.

“La cirurgia és el nou sexe”, diu Kristen Stewart a l'últim Cronenberg, que reviu l'interès del canadenc pel cos humà com a camp de batalla físic i conceptual. Viggo Mortensen i Léa Seydoux en un dels seus treballs més hermètics i fascinants, ple d'imatges que s'incrusten a la retina de l'espectador.

El primer film d'Albert Serra ambientat en el present viatja a la Polinèsia per assenyalar la decadència d'uns valors europeus encarnats pel diplomàtic francès que interpreta Benoît Magimel. Indomable, hipnòtica i radical, Pacifiction és pur Serra, imatges noves sobre la naturalesa corrupta del poder.

Poques pel·lícules han retratat millor que Armageddon time el moment en què la crueltat del món es revela als ulls d'un nen i esborra de cop la innocència. La Roma de James Gray és un melodrama autobiogràfic amb interpretacions enormes (Anthony Hopkins, Jeremy Strong) i una reflexió melancòlica sobre la desigualtat de la societat nord-americana.

A Benediction, el veterà cineasta anglès Terence Davies ressegueix les ferides vitals de Siegfried Sassoon, objector de consciència i gran poeta britànic de la Primera Guerra Mundial. I l'amor és el camp de batalla on s'acumulen més cadàvers en aquest biopic atípic, tan majestuós com amarg, d'una bellesa brutal que entrelliga traumes bèl·lics i sentimentals.

Un famós actor i dramaturg que no ha superat la mort de la dona accepta la proposta de dirigir una versió de L'oncle Vània i estableix una estranya intimitat amb la xòfera que el porta cada dia de casa als assajos, amb qui escolta les cintes que la seva dona va deixar gravades recitant el text de Txékhov. Basat en un conte d'Haruki Murakami, Drive my car és una obra magistral sobre la pèrdua i la dificultat per comunicar-nos entre nosaltres i, al mateix temps, un cant al poder guaridor de la paraula i a la importància de compartir el dolor. Les tres hores de metratge passen volant entre viatges en cotxe, assajos, converses i connexions inesperades que Ryûsuke Hamaguchi desplega sense presses, atent al detall i a les paraules no pronunciades, potser les més importants d'una pel·lícula premiada amb l'Oscar, el Bafta i el premi al millor guió de Canes.

Per al cinema català el 2022 serà sempre l'any d'Alcarràs i de l'Ós d'Or a la Berlinale. L'èxit internacional més important del nostre cinema confirma l'extraordinari talent de Carla Simón per estudiar les relacions familiars, el que ens uneix i el que ens separa. La seva segona pel·lícula és un rèquiem per un món que s'esvaeix, una mena de western crepuscular entre presseguers i tractors en què una família lluita per conservar una identitat lligada a la terra que treballen, amenaçada per la futura instal·lació d'un parc de plaques solars. Si Estiu 1993 ens parlava de com una nena trencada per dins trobava el seu lloc en una família, a Alcarràs és la família la que es fractura i es recompon, tensada per un problema que la sobrepassa. El cinema de Carla Simón no busca solucions ni alliçona, només la veritat i les emocions que expliquen un món. No és poca cosa

Que després d'un melodrama tan rotund, complex i magistral com El fil invisible –la millor pel·lícula del 2018 per als crítics de l'ARA– Paul Thomas Anderson dirigís una comèdia juvenil i romàntica podria interpretar-se com un intent d'oxigenar la seva filmografia amb una pel·lícula menor i lleugera, protagonitzada per dos adolescents sense experiència com a actors. Però no: Licorice Pizza torna a ser una obra mestra, un film que captura el fulgor de la vida i la joventut amb una intensitat dolorosa i verdadera, la del Gary i l'Alana. La seva història és la d'un amor que sembla que no cristal·litzarà mai, fet de desavinences, ambigüitat, dubtes i silencis eloqüents en la Califòrnia de 1973. Plena de gestos, cançons i mirades que ens fan vibrar, Licorice Pizza és un torrent d'imatges que desborda els sentits i ens fa celebrar la vida i córrer agafats de la mà, allà on ens porti això que sentim, sigui el que sigui.