Andorra, país d'acollida

L'ambaixada espanyola recorda els 80 anys d'exili republicà

Durant la Guerra Civil espanyola, que va tenir com a punt d'inici el cop d'Estat militar, Barcelona va ser l'única de les províncies catalanes que va declarar-se fidel a la república. Per a la capital catalana l'atac va ser el principi d'una revolució social liderada per sindicalistes, anarquistes o comunistes, que no van trigar a arribar a la frontera per controlar els refugiats que volien marxar d'Espanya. No els hi posaven fàcil, una de les tècniques perquè no arribessin era canviar la senyalització, de manera que aquests es desorientessin. En el moment que es creuaven uns i altres, els refugiats passaven a ser l'objectiu per als fusells dels anarquistes. D'aquesta manera ha començat la conferència 'Exili republicà a Andorra', a càrrec dels historiadors Amparo Soriano i Joan Lluís Ayala. Un acte per recordar els 80 anys de la fugida dels refugiats i que s'ha celebrat simultàniament a totes les ambaixades espanyoles arreu del món.

A finals del 1936 Barcelona va ser ocupada, i els republicans van haver de marxar. Utilitzaven dues vies: la primera per ferrocarril fins a Manresa, per després arribar a la frontera amb França, a Puigcerdà o al Principat; i la segona en autobús fins a Ponts o Oliana, on continuaven el camí fins a Andorra travessant el port de Cabús o el Pic Negre. "Andorra ha estat país d'acollida", ha afirmat Alaya, "i de gent de diferents signes". "Tant els qui recolzava la república legítima del país, com els que eren simpatitzants del moviment franquista o simplement persones que no volien integrar-se a un exèrcit per iniciar una guerra fratricida", ha explicat Soriano. Això va fer que es creessin noves generacions d'andorrans fruit d'aquest exili republicà. Generacions com el mateix Ayala, net d'un refugiat d'Almeria que va marxar per motius econòmics.

Aquests refugiats es van trobar una Andorra amb 4.300 habitants, "molt gelosa dels seus usos i costums", aclareix Soriano, en la qual poques famílies es repartien les terres més bones, com Prada Casadet o Prada Motxilla, i la resta havien de cultivar a les freixes construïdes tant a l'obac com a la solana de la muntanya. Una Andorra que havia intentat ser la Mònaco dels Pirineus però no ho va aconseguir, i que començava a obrir-se a partir de l'arribada de 1.000 treballadors de FHASA, la majoria d'ells amb idees sindicalistes.

L'ambaixador espanyol a Andorra, Àngel Ros, ha obert l'acte reivindicant la necessitat de parlar de la memòria històrica, "que alguns creuen que l'únic que fa és obrir ferides" però que ha de servir per "fer justícia i restituir moralment a les víctimes", a més d'evitar que una part de la història del país veí s'oblidi. Els actes continuaran aquest dimecres amb la projecció de la pel·lícula 'Gurs: història i memòria' a la sala d'actes del Centre cultural la Llacuna, seguit d'un cine-fòrum amb Fernando Yarza i Anabel Beltrán, productors del film.