Cultura 07/01/2018

Antoni Bassas guanya el 50è premi Josep Pla amb unes memòries sobre la ràdio

El periodista construeix una crònica de la Catalunya de fa 10 anys amb ‘Bon dia, són les vuit!’

Núria Juanico
3 min
Antoni Bassas guanya el 50è premi Josep Pla amb unes memòries sobre la ràdio

BarcelonaEl 18 de juliol del 2008, Antoni Bassas (Barcelona, 1961) va acomiadar-se per última vegada dels oients d’'El matí de Catalunya Ràdio'. Amb la cançó 'Un núvol blanc' de Lluís Llach, el periodista de l’ARAva dir adéu al programa matinal després de 14 anys d’encapçalar-lo i va tancar així l’etapa com a presentador radiofònic per, al cap d’uns mesos, obrir-ne una de nova: la de corresponsal de Televisió de Catalunya a Washington. Una dècada després del comiat, Bassas rescata les vivències d’aquells 14 anys d’antena amb 'Bon dia, són les vuit!', un llibre que bascula entre les memòries i el dietari personal i amb el qual es s'ha proclamat guanyador aquest dissabte del 50è premi Josep Pla en una cerimònia a l’Hotel Palace. Bassas ha dedicat el premi als presos polítics Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

“Des que vaig plegar de la ràdio vaig tenir propostes per publicar un llibre, però aleshores em resistia a escriure res. Tenia ganes de mirar el futur i canviar d’aires”, explica Bassas. Uns anys després, però, va créixer-li l’anhel per deixar un testimoni escrit d’aquella etapa i, alhora, reflexionar sobre la professió i la realitat catalana. L’obra ressegueix les experiències del periodista entre el 1995 i el 2008, en una crònica en primera persona que recorda episodis radiofònics d’un programa que va fer història. Bassas, que diàriament saludava l’audiència amb la frase que dona nom al llibre, apunta que les memòries responen també a la sensació “que estava en deute” amb els oients. “Volia deixar un testimoni escrit –assegura el periodista–. A mesura que avançava en el llibre, em vaig adonar que també em servia de pretext per parlar de Catalunya i que, a banda d’una crònica periodística, també estava fent una crònica del país que ajuda a entendre coses que estan passant el 2017”. Per reconstruir i relatar aquells 14 anys viscuts, Bassas utilitza un to molt descriptiu, malgrat que “hi ha nostàlgia, perquè és inevitable, i també autocrítica”.

Segons el periodista, els 10 anys transcorreguts des del comiat radiofònic li han permès escriure des de la distància i li ha servit “per evitar immortalitzar anècdotes que avui dia no tenen més recorregut”. A l’obra, recupera episodis que van fer vibrar l’antena i n’explica d’altres des del seu punt de vista. Per exemple, relata en primera persona com va viure el moment en què el diputat socialista Joan Ferran va dir que calia arrencar “la crosta nacionalista” dels mitjans públics.

REFLEXIONS SOBRE PREMSA I PODER

El periodisme, de fet, és un dels grans protagonistes de 'Bon dia, són les vuit!'. Bassas se serveix de les pròpies vivències per teixir reflexions sobre la professió periodística. “És un llibre ple de periodistes i de polítics als passadissos. Parlo de les relacions entre premsa i poder, de com la meva generació va arribar al periodisme i de com vam passar de la ràdio en castellà a la ràdio en català”, avança l’autor, que al llibre també inclou un capítol sobre la seva estada com a corresponsal als Estats Units.

En paral·lel, una de les qüestions que aborda a les memòries són els problemes de la ràdio pública catalana. “Uns li exigeixen un plus, mentre que d’altres li han negat sempre aquest plus. Jo això ho vaig viure en primera persona”, subratlla. Bassas va debutar en el gènere memorialístic el 1994 amb 'A un pam de la glòria' (La Magrana), un llibre en què desgranava les seves vivències com a periodista esportiu radiofònic. 'Bon dia, són les vuit!' es publicarà al febrer sota el segell de Destino. Abans de Bassas, l’últim autor que va guanyar el premi Josep Pla amb un llibre de memòries va ser un altre periodista, Lluís Foix, amb 'Aquella porta giratòria' (2015). El premi, dotat amb 6.000 euros, també ha distingit altres autors com Baltasar Porcel (1969), Marià Manent (1974) i Empar Moliner (2000).

stats