L'ENTREVISTA
Cultura 29/04/2014

“Des de petits sempre havíem dit de fer un grup que es digués Trio de Cartes”

Els Cartes són el Jan (1965), el Marc (1970) i el Lluís (1975), els tres germans que han heretat la genètica artística de la família

Marta Tort
4 min

El Jan, el Marc i el Lluís són els tres germans d’una família d’origen català establerta a Andorra la Vella als anys 60 que han heretat la genètica artística familiar i que es dediquen a aquest món des de diferents àmbits (la nissaga es completa amb la germana petita, la Mònica, que es dedica a la docència). El Jan treballa al departament de Cultura del Comú d’Andorra la Vella com a programador musical i teatral, i toca el piano de manera no professional. El Marc es va traslladar a Barcelona amb 17 anys per convertir-se en actor professional, i el Lluís es dedica al món de la música, com a cantautor i compositor en arts escèniques.

D’on us ve aquesta vocació artística?

La meva àvia pintava, el meu avi era un gran escriptor autodidacte, i la part musical l’hem heretat del pare, que, sense haver estudiat mai, tocava l’orgue i cantava. Recordo que des de petits fèiem el que anomenàvem festivals, amb música i números de circ, i amb els pares, oncles i avis com a públic.

La història aquesta farandulera ens ve també dels pares, que quan eren joves havien fet teatre. A més a més, ja de ben petits vam començar tots a estudiar música.

Som una família molt artista genèticament, a les cases sempre hi ha hagut pianos, guitarres i altres instruments. Per tant, era fàcil que ens aboquéssim tots a fer aquest tipus d’espectacles; els nens seguíem aquest camí perquè era una cosa cultural, familiar i genètica.

Heu treballat mai tres tres junts?

Només a casa. És una cosa que fem molt, quan ens reunim amb tota la família, perquè tots toquen algun instrument o canten, i muntem unes xarangues molt divertides.

En canvi, el Jan i jo sí; ell ha col·laborat en els meus primers dos discos en solitari, i va ser el primer teclista del grup Hysteriofunk. Sempre ho havíem dit, de muntar una banda, perquè el Marc també canta, però mai ens hi hem posat seriosament.

Des que érem petits que sempre havíem tingut la idea de fer un grup de música que es digués Trio de Cartes [riu], i sempre ho hem dit però no s’ha fet mai. Ara, vés a saber...

¿Ser d’Andorra us ha obert portes o us ho ha posat més difícil?

Per dedicar-te professionalment a ser actor t’has de desplaçar a Barcelona. A Andorra pots tenir una companyia estable de teatre, però pots fer molt poques funcions, perquè de seguida t’ha vist tothom. Un dels avantatges d’haver nascut en un lloc petit com Andorra és que el contacte amb la cultura ha estat més fàcil. Jo vaig poder entrar en un grup de teatre quan tenia 10 anys, i quan en tenia 14 o 15 vam muntar un grup de música i podíem assajar en un local que ens deixava el Comú d’Andorra la Vella, cosa impossible a Barcelona.

Jo, com a músic, sempre he tingut relació amb Andorra perquè sempre em surten coses, ja sigui com a compositor d’obres de teatre o concerts, que sempre és agraït venir a tocar a Andorra. Però també vaig prendre la decisió de marxar, ara farà uns deu anys.

De fet, la història es repeteix, perquè el meu fill ha estudiat a l’Institut del Teatre i la seva perspectiva de vida és instal·lar-se a Barcelona. D’altra banda, el nivell d’exigència que se li demana a un creador artístic pel fet de ser d’Andorra és molt més alt, perquè has de vendre la teva obra a fora. A més, trobo que als mitjans catalans poques vegades se senten referències sobre artistes andorrans, i n’hi ha. Percebo com una espècie de recel, i això passa també amb els artistes valencians o de les Illes, que ho tenen molt difícil per entrar al mercat català.

Com veieu Andorra des del punt de vista cultural?

Es va fer un esforç molt important a partir dels anys 80 per crear les escoles d’art, de música i els grups de teatre, i ara estem vivint l’herència d’aquell esforç, i alhora reflexionant si tindrem suficients recursos per mantenir-ho.

El que es fa a Andorra no és tan diferent del que es fa a Catalunya, l’oferta és impressionant, tot i que no es pot comparar amb Barcelona. Tenim vuit administracions i cadascuna vol deixar la seva empremta, així que cada parròquia té la seva temporada de teatre, música o dansa, i totes tenen el seu esbart i les seves escoles d’art. Ara bé, molts companys del gremi asseguren que el públic andorrà és molt difícil, potser perquè és molt heterogeni i li costa entrar dins l’espectacle. Crec que la gent d’Andorra està massa preocupada per la feina.

En l’àmbit audiovisual, crec que la televisió andorrana o les productores del país haurien d’apostar més per la coproducció en lloc de voler fer una pel·lícula pròpia, amb el risc que si no surt bé perdis diners.

I la crisi econòmica, com es porta?

Jo ho veia tot molt negre fins que un dia el gran Joan Ollé em va dir que la paraula crisi vol dir remuntada. A més, penso que la gent seguirà fent cultura per una qüestió de necessitat, ja que en el fons l’art és això.

Que el sector està malament depèn de com es miri. Per exemple, aquest any TV3 retransmet les curses de cotxes i, independentment de l’audiència que tinguin, vol dir que els diners públics se’n van fora en lloc de reinvertir-se en la mateixa població. I en el cas del teatre s’ha demostrat que la cultura pot, si està ben gestionada, aportar diners a les arques públiques.

stats