Jordi Abella: "El Pirineu enganxa molt perquè hi ha moltes coses per fer"

Esterri d'ÀneuL'Ecomuseu, amb diversos equipaments repartits pel territori, i amb una multitud d’activitats, s’ha convertit en aquests vint anys d’existència en un pol de cohesió i desenvolupament local. Una tasca capitanejada pel seu director, Jordi Abella, però amb la important i necessària implicació de la població pirinenca.

Com neix aquesta idea de crear l’Ecomuseu?

Quan parlem dels ecomuseus, parlem d’una corrent que va sorgir a França als anys 60 i 70 i proposava un trencament

amb la idea tradicional que només hi havia patrimoni, objectes i col·leccions i proposava dinamitzar el territori, connectar-se amb la població local, convertir-se en espais públics socials, que impliquin debat, projectes de desenvolupament local. La idea bàsica és que el més important no és la mirada endins del propi museu sinó la mirada al territori.

Què hi podem trobar?

Hi ha un centre organitzatiu i des d’aquí gestionem altres edificis, primer històrics vinculats al Romànic, però també hem incorporat coses més contemporànies, com una formatgeria amb la qual intentem explicar el relat de la transhumància, de la cultura del formatge que era molt important, i a partir d’organitzar visites amb la formatgeria i sortides amb el ramat estem donant valor a productes locals de molta qualitat. El més important no és l’objecte sinó el context. Cada cop més hem d’anar desenvolupament accions de dinamització sobretot en un moment en què veiem que el patrimoni com a tal té moltes cares. La gent valora molt el patrimoni, que tingui una marca, va creixent la sensibilitat en aquest sentit. Ara tenim una línia de creació de nous productes experiencials, ara proposem viure experiències al visitant, explicant el patrimoni d’una manera molt participativa. Per a nosaltres el patrimoni és un element que ha evolucionat i té tanta importància una església romànica com un búnquer de la Guerra Civil. Tots són elements que ens donen una visió més completa de la realitat local.

El treball en xarxa i la internacionalització són la línia a seguir?

Estem treballant en diversos esgraons: local, pirinenc i europeu i verticalment en l’àmbit de museus de les terres de Lleida, i també en la xarxa de museus d’etnologia de Catalunya. Per exemple, la creació de la xarxa de museus del Pirineu va ser una iniciativa que va quallar molt bé perquè vam aconseguir vincular el sector tècnic dels museus i també una part política. Ara està en un moment de replantejament. La xarxa Patrim és una altra dimensió, és europea, i està finançada per un programa Poctefa. Aquesta és una altra aposta de futur que pot donar resultats, amb intercanvis d’experiències no tan locals. Un museu que es dediqui a obrir i tancar al públic, no té futur, a la llarga no sobreviurà.

Com veu el territori pirinenc?

El veig amb un gran potencial, amb recursos brutals, amb patrimoni, amb elements, paisatge... Els recursos hi són i les

possibilitats també, però el que veig més difícil és com acabar de posar en marxa tot això. Hi ha iniciatives molt potents però tens la sensació que el Pirineu ha perdut la visibilitat que havia tingut fa un temps. Hi ha uns processos de recentralització important del país, abans el Pirineu tenia una marca potent, i la té, però fa un temps que estem perdent múscul. Sembla que com que hi ha pocs recursos, recentralitzem. I en canvi el Pirineu enganxa molt perquè hi ha moltes coses per fer.