Álvaro Rodríguez: “Per a mi sempre és prioritari poder rodar a Andorra”

Després del Festival de Sitges, el director continua portant Le Blizzard, el seu segon curt, pels festivals de cinema

No es considerarà director de cinema fins que no dirigeixi un llargmetratge, però Álvaro Rodríguez ja té experiència en el setè art. Amb Wolves, el seu primer curt, va participar en 108 festivals. Ara ha estrenat Le Blizzard, amb el qual el director nascut a Encamp ha tornat a Sitges, participant en la secció oficial del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. La sala plena el dia de la presentació corrobora la bona acollida del film, rodat a Andorra.

Le Blizzard és el segon projecte que has rodat. De què tracta?

Tracta d’una refugiada francesa que es desperta enmig d’una tempesta de neu durant la Segona Guerra Mundial. Després descobrirem que forma part d’un grup d’evasió que està creuant els Pirineus i que ha perdut la seva filla. Puc llegir fins aquí, perquè el curt dura dotze minuts.

El curt és una manera de recuperar una part de la història d’Andorra no tan coneguda.

Exacte, una història perillosa. El curt està basat en la llegenda negra andorrana, que a alguns els molesta i a altres ens inspira per poder tenir un univers determinat per fer-ne històries. Està basada en el tema dels passadors, però en el curt en cap moment es diu que sigui Andorra, tot i que sí que queda clar que és el Pirineu o un lloc de muntanya amb neu. Com que és un tema que m’agrada des de fa temps, he llegit el que han publicat autors com Claude Benet i Andrés Luengo. Et bases en això però al final la història tracta d’una altra cosa.

¿Has comptat amb talent andorrà en el teu equip?

En la música hi han col·laborat Carlos i Moe, de Persefone. Ells ja havien fet la banda sonora del meu curt anterior i jo havia fet dos videoclips per al seu grup. També hi ha participat Pere Revert, de l’empresa Sonos Studio, que fa el master de la música. Tinc talent andorrà a la producció amb Laura Martos, i en el vessant artístic amb Isák Férriz, que també repeteix de l’anterior curt, i Boris Cartes, perquè buscàvem un perfil anglès per a les faccions que té i ell entra en la roda i s’hi apunta. L’hem hagut de doblar, i quan parla al curt és un home anglès de veritat. Sense deixar de banda totes les institucions que ens han ajudat, com el Comú d’Encamp, el Govern d’Andorra i la societat de drets d’autor.

Quines van ser les localitzacions per al curt?

El coll d’Ordino i els cortals d’Encamp. De fet, ens va coincidir la setmana que més va nevar de l’any, perfecte per al raccord, però va ser molt de rock’n’roll i hi ha gent que diu que no tornarà a treballar mai més a la neu. No sempre estàvem totes les persones rodant, sinó que hi havia un equip de dia i un de nit. Els que sí que vam estar d’acord a treballar a temps complet vam ser els caps d’equip, ja que era l’ única manera de tirar-ho endavant. Un rodatge molt dur, i em sap greu, perquè crec que veient-lo no pots entendre que hi ha més de 60 persones treballant quinze hores al dia sota la neu, molls i amb molt de fred. Vam rodar sis dies per fer dotze minuts, la gent no es fa una idea de la feinada que suposa. Quan veus el que costa aixecar un curtmetratge t’adones del que costa aixecar una pel·li, i quan hi treballes veus el merder que és, el que suposa, i entens que hi arriben molts pocs. Que ho provarem? I tant.

A l’hora de rodar, què et dona el Principat que no trobes a l’estat espanyol?

Que soc d’aquí. D’alguna manera tens ganes de poder ensenyar els llocs on tu has viscut. D’una banda, per la temàtica: si el curt està relacionat amb el tema Pirineus, no aniré a l’Aragó a gravar-ho. I menys per les subvencions, que aquest cop han sigut pràcticament d’aquí. I, de l’altra, et fa il·lusió poder portar un equip de fora que conegui els espais on has viscut tu i ensenyar-los. Em fa molta més gràcia rodar al carrer de casa meva que no pas rodar en un carrer de Barcelona. Per a mi sempre és prioritari poder rodar a Andorra. Després la història et porta allà on has de filmar, i si tinc un guió que passa en una ciutat segurament no rodaré a Andorra.

¿Creus que Andorra té un paper en l’àmbit cinematogràfic?

No existeix una indústria com a tal. Amb els rodatges de Nieve negra i Félix és quan es pot considerar que realment hi ha indústria. Parlo de com regular la gent de manera correcta, de com es paga un sou, quins festius es fan, de com s’estipula un rodatge real i legal al país. Però és puntual, comença a arrancar la cosa ara que per exemple s’estan rodant espots de publicitat des d’Independent Club. A més, hi ha gent més jove, com jo, que anem fent projectes a part i intentem moure’ls fora d’Andorra. Però encara li queda, anem en bolquers. Es parlava d’una escola de cinema i em sembla genial, sempre que siguin coses que es creïn des de la base i que hagin de créixer; les coses no es fan d’un dia per l’altre. És normal, som molt petits.

Sitges és una oportunitat per donar a conèixer el teu treball.

El meu primer any a Sitges, el 2016, al jurat hi havia Axel Caroline i Brian Yuzna, que va fer una pel·lícula que veia al videoclub d’Encamp anomenada El dentista i que de petit em feia molta por. Fa gràcia perquè són gent amb trajectòria que t’estan jutjant, i això és l’interessant, que siguin ells els que mirin el teu curt, que a la sala s’assegui algun productor i vegi el que ets capaç de fer i després, com més recorregut i més premis guanyis, millor, perquè al final és la teva carta de presentació. S’ha de rodar per demostrar resposta.

¿Et consideres un ambaixador d’Andorra?

No, és un paper massa gran. Jo considero ambaixadors Persefone, que porten disset anys com a grup. Al final, és amb gent com ells com promocionem el país. No cal passar per Madrid i veure la bandera per recordar que hi ha un país que es diu Andorra. És el talent que exportes, sempre des d’un vessant cultural.

Etiquetes