"Qui vulgui saber si la història és real, que vagi a l'Arxiu Comarcal a preguntar-ho"

Andreu Boix o mossèn Farràs tenen cada cop més companyia a l'univers villaronià. Ulrich von Wilamovitz és la darrera criatura portada al món per aquest prolífic escriptor andorrà nascut a la Seu d'Urgell. Criatura real? Història real? Qui escriu aquestes línies no ha estat capaç d'esbrinar-ho, ni tan sols després de prop de mitja hora de conversa amb l'autor. I és que Albert Villaró planteja la seva darrera novel·la, La Companyia Nòrdica (Columna) com un joc on la realitat i la ficció juguen a fet i amagar. De fet, l'argument gira al voltant d'un suposat quadern que Villaró diu que va trobar en un garatge del barri de Santa Magdalena de la Seu i que actualment està dipositat a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell. Qui vulgui, diu Villaró, que vagi a comprovar-ho (Julio, Lluís, paciència).

Al llibre hi comenceu explicant que quan éreu arxiver de la Seu vau trobar un quadern en un lloc força insospitat. Què hi ha de real?

Al final, es confon tot entre la realitat i la ficció. A vegades he escrit coses que després ja no sé si han passat o no, si me les he inventat, si me les han explicat... Hi ha cops, i amb l'edat això empitjora, que les fronteres es difuminen. En general, el llibre és un artefacte molt inventat, però hi ha coses esquitxades que sí que han passat. Podíem dir que és un garbuix d'informacions diverses que no saps ben bé si són certes o no, i una mica la gràcia de tot plegat és el joc. Tu com a autor proposes un joc i reptes al lector a que se'l cregui o que hi participi. Dins de la novel·la hi ha molta joguera i qui vulgui saber si el personatge i el quadern existeixen de veritat, que vagi a l'Arxiu Comarcal a preguntar-ho. Pel que fa a la troballa del quadern, sempre m'ha agradat molt això del manuscrit trobat, perquè dona molt de joc. Al final, el pròleg intenta ser el més versemblant possible i dic que el que intento fer és una relectura d'aquest manuscrit.

I què hi ha en aquest suposat manuscrit?

És un dietari on hi ha les vivències del protagonista, Ulrich von Wilamovitz, que és un militar prussià, de la Silèsia (el que ara és Polònia). És un personatge singular i molt interessant (violinista, botànic...), que com van fer molts altres voluntaris tradicionalistes catòlics es va apuntar a la primera guerra carlina en una mena de brigades internacionals. Tot i que evidentment no és comparable ideològicament amb les brigades internacionals de la Guerra Civil, no va deixar de ser un lloc on hi va lluitar molta gent, perquè era un moment en què a tot arreu hi havia un xoc entre la manera tradicional i antiga de fer les coses i la modernitat més humana i capitalista.

I així és com el protagonista arriba al Pirineu

Sí. El dietari és lineal i hi explica diverses etapes del viatge, des que arriba a Tolosa fins que es posa a les ordres del Ros d'Eroles. En aquella època, els voluntaris carlins que arribaven a la frontera podien triar entre els dos grans focus de l'exèrcit que hi havia a la vora, el basc i el català. Ell, que per qüestions biogràfiques és mig català, decideix anar a Catalunya i aquí comencen les peripècies, quan el Ros d'Eroles l'envia a una missió que consisteix a trobar la companyia nòrdica. L'ajuden un capità liberal i el pare Cebrià, un monjo de Montserrat que està com un llum, però que és el que aporta el pensament científic i intenta portar la recerca amb mètode.

Geogràficament, per on transcorre la novel·la?

Se centra en un territori molt poc conegut, entre Abella de la Conca i Nargó, un territori molt ferotge, amb molt de caràcter. A l'itinerari que segueixen els protagonistes baixen des d'Andorra cap a Sant Joan de l'Erm i s'endinsen cap a Prats, Gavarra, Bóixols...

I la Pobla de Segur, tot i no aparèixer-hi, té també un paper destacat en tot plegat

Sí, a la Pobla hi vaig tenir clar un dels desenllaços, se'm va acudir aquí. Jo no tinc guions fets, no sabria crear una novel·la on estigués tot pautat, on sabés tot el que passa. No sé si em surt inconscientment o hi ha alguna pauta, però no hi vull pensar. Jo començo a escriure i no sé res del què passarà, i de tant en tant apareix un llamp d'il·luminació, com aquell dia a Pobla, i simplement l'apunto i després el recupero.

Per què, aquest títol?

Jo sóc molt maniàtic amb els títols, molts cops creo al voltant d'un títol. En aquest cas, quan tenia 18 o 19 anys, i encara ni em plantejava escriure, vaig fer un viatge a Noruega i vaig veure uns grans magatzems que es deixen així, Nordiska Kompaniet. Aleshores vaig tenir clar que allà hi havia el títol d'un llibre.

És un treball totalment diferent del que havíeu fet fins ara, amb aquest joc en què el lector no sap què és real i què no. Ha estat potser la novel·la que us ha dut més feina?

Totes donen molta feina, i no sabria dir quina me n'ha dut més, perquè quan acabes una novel·la oblides o iguales l'esforç que has fet amb les altres. Per exemple, no recordo que Els Ambaixadors, que té 650 pàgines, m'hagués dut més feina que alguna de l'agent Boix, que en té 300. En el fons, al final, l'esforç s'iguala, perquè hi ha un compromís, és un projecte que té un inici i un final. Hi poses la mateixa força, la mateixa tècnica i, al final del camí, dius 'n'he fet una altra'. No voldria aplicar el concepte quantitatiu, perquè en tots els casos són milers d'hores de dedicació.

Tornarem a tenir notícies de l'Andreu Boix o de la colla de mossèn Farràs?

No ho sé, no estan aparcats ni molt menys, el que passa és que ara vivim temps massa convulsos per fer un Boix. Almenys com per fer el que tenia a la recambra a punt de passar a primer pla, ja que no sé si ara és el moment. Les de l'Andreu Boix són novel·les que serveixen per explicar canvis en la història contemporània d'Andorra i ara estem justament a la meitat d'un d'aquests canvis, de manera que m'esperaré un parell o tres d'anys per veure cap on anem. Espero que em perdonin els lectors perquè sé que el Boix té una legió de lectors fidels, però no voldria decebre'ls. I amb mossèn Farràs, igual. El Sindicat de l'oblit era una novel·la molt crepuscular, amb un Farràs gran, malalt, amb un final que no saps què ha passat. Però això no treu que pugui fer un Farràs intermedi, que pugui tornar enrere... Tot plegat depèn de moltes coses. Al final, tinc projectes i no estaré callat. Mentre respongui l'editor, els lectors i els llibreters -que són els grans transmissors dels llibres- aniré fent. Al final, he descobert que no sé fer res més, que sóc bastant inútil amb tota la resta però que amb això més o menys me'n surto.