Niño-Becerra: "Fa anys que Andorra hagués hagut de modificar l'estructura de PIB per donar protagonisme a activitats més estables"

Andorra la VellaL'economista Santiago Niño-Becerra acaba de presentar el llibre 'Capitalismo 1679-2065', un treball en què pronostica la fi del capitalisme i en què anuncia un sistema més deshumanitzat. Manifesta que el canvi "serà a pitjor per una gran majoria de persones". Augura transformacions en el sistema de treball i advoca per una renda bàsica. I pel que fa a models econòmics com l'andorrà, molt centrat en el turisme, l'expert incideix en la seva incertesa.

Vostè al seu llibre 'Capitalismo 1679-2065' prediu el final del sistema capitalista. Quin serà el nou sistema que ens espera? Serà millor o pitjor que l'actual?

Bé... el concepte de 'millor' i 'pitjor' són subjectius, i relatius. El que sí pot afirmar-se pels canvis econòmics i socials que en el passat s'han produït quan hi ha hagut un canvi de sistema, és que el sistema que substituirà el capitalista serà molt diferent; de fet ja s'estan apreciant alguns d'aquests canvis, almenys els seus inicis, com la tendència cap a la concentració del capital que porta a la formació d'oligopolis, l'increment del poder i de la influència de les grans corporacions, la caiguda en la demanda de treball i l'augment de la desigualtat. Per tant, pel que fa a la pregunta, penso que per a una gran majoria de persones el canvi serà –està sent ja– a pitjor.

Quin paper ha tingut la crisi del coronavirus en l'acceleració del canvi de sistema?

El planeta va entrar en una crisi sistèmica al 2007 perquè el model en funcionament des de la fi de la Segona Guerra Mundial va col·lapsar per esgotament; encara seguim en aquesta crisi, i en aquesta crisi ha arribat la Covid-19. Penso que la pandèmia no ha accelerat la fi del sistema capitalista ni l'arribada del model que substituirà l'actual, però sí l'aplicació i la implementació d'eines i de processos que ja estaven aquí. El treball a distància no s'ha inventat amb l'arribada del virus, tampoc les plataformes logístiques a internet, però tots dos han experimentat un augment espectacular perquè estan sent molt útils en l'actual entorn; de fet, sense virus la seva expansió hagués acabat arribant, però el virus ha actuat de ‘turbo’ per a la seva implementació.

Què pot passar en el futur amb sectors com el turisme. Andorra en depèn molt i hem vist com el coronavirus ha trasbalsat el model actual.

En diverses intervencions que he fet al país, i des de fa bastants anys, sempre he apuntat que Andorra té una estructura de PIB totalment dependent de l'exterior i en concret del 'visitant', independentment del temps que romangui al país. I també sempre he incidit que aquesta situació és molt perillosa perquè una població flotant no té arrels al territori. Penso que fa anys que Andorra hagués hagut de modificar la seva estructura de PIB per donar més protagonisme a activitats més estables. El turisme, excepte el d'altíssim nivell, a més, té una altra característica que el fa molt dependent de la conjuntura econòmica: depèn de la renda i de la capacitat d'endeutament dels turistes, és a dir, depèn del nivell d'ocupació i del nivell salarial, variables ambdues de comportament futur força incert.

Vostè també parla de noves formes de treball, què és el que ens espera? La gent ha de patir pels seus llocs de treball?

Des del final de la Segona Guerra Mundial a la majoria dels països capitalistes el model de contracte de treball va ser indefinit i a temps complet; de fet, durant molts anys l'habitual era que una persona s'incorporés a una companyia quan acabava la seva formació acadèmica i es jubilés a la mateixa companyia. En activitats molt concretes i per a treballs específics existia l'anomenat 'contracte per obra i servei'. És a dir, el nivell d'atur i de subocupació era baixíssim. Tot això va començar a canviar a la dècada de 1980 i la transició cap a una creixent flexibilitat laboral, que es va traduir en una precarietat en augment, va ser imparable. En aquesta transició la creixent introducció de la tecnologia va ser la protagonista. Penso que la tendència apunta a la imparable substitució de factor treball per tecnologia, és a dir, per capital (d'aquí que el capital tendeixi a adquirir un protagonisme en augment), el que dibuixa un escenari en el qual un percentatge molt reduït –10 o 15%?– de treballadors tindrà un contracte a temps complet (indefinit penso que acabarà no tenint-lo ningú); una part de la població activa el tindrà a temps parcial: entre el 20 i el 30%?, i la resta treballarà ocasionalment en tasques marginals. Per això és imprescindible la posada en marxa com més aviat millor de la renda bàsica.

Després de la crisi actual, quan tindria lloc la recuperació? I com seria?

Les crisis sistèmiques tenen una durada bastant perllongada: la Gran Depressió va durar divuit anys; aplicant a aquesta crisi la mateixa regla ens n’aniríem al 2025, any que amb la pandèmia s'ha assumit però que s'apropa força al 2022 indicat ja abans com a fi definitiva de la crisi iniciada al 2007. En qualsevol cas, convé destacar que 'recuperació' no vol dir tornar al 2005 quan 'el món anava bé' sinó arribar a un nivell d'estabilitat en què la volatilitat es minimitzi o desaparegui; a això s'arribarà quan s'implementi el nou model.

La crisi actual pot ser pitjor que d’altres patides, com la del 1929?

Estructuralment, la crisi iniciada el 2007 és idèntica a la de 1929: totes dues són conseqüència de l'esgotament del model en curs. L'actual crisi ha estat i està sent menys dura perquè hi esmorteïdors que llavors no existien, com un model de protecció social encara que estigui en retrocés i les injeccions de liquiditat que els bancs centrals porten fent des de fa vuit anys i que continuaran, però, a canvi, s'estan acumulant immenses quantitats de deute corporatiu i de deute públic dels quals, de moment, ningú en parla.

I socialment, quins canvis podem esperar, perquè vostè parla de pèrdua de llibertat…

La caiguda en la demanda de treball i la major flexibilitat laboral estan suposant disminució de rendes i una creixent incertesa, fet que suposa pèrdua d'autonomia. A això s'ha d'afegir el major control de la població per tal de garantir seguretat: contra el terrorisme ahir, avui per prevenir i erradicar la Covid-19. Definitivament sí: ens dirigim a una època de menor llibertat i molta menor privacitat.