FINALISTA

El significat d'un esport

La vida està plena d'alts i baixos i d'entrebancs que ens fan tirar dues passes enrere quan ja estàvem un pas endavant, però quan estem en aquest punt és quan es demostra l'esperit de superació: abandonar o seguir lluitant

Maria Gómez Cabeza
4 min

Andorra la VellaQuants cops durant la nostra vida se'ns ha demanat quin sentit té fer esport per a nosaltres? Hi ha gent per a tot, tot i que podríem destacar tres grans grups. Uns, troben que és una pèrdua de temps, que cansa molt o que simplement fa mandra. Altres ho fan per agradar als altres, veure's al mirall i sentir que estan tal com declara la societat, perquè realment hem estat condicionats per la gent a l'hora de veure els nostres cossos. Hi ha molts prejudicis amb la forma física de les persones, quan no hauria de ser així. Quan un fa esport no hauria de ser pel fet d'agradar a algú, ni per canviar-se... Sinó per satisfacció, per superació pròpia.

I vet aquí l'últim grup de gent a destacar: els esportistes. Aquells que tenen un objectiu, un punt de mira al que arribar durant tota la temporada, o durant la seva vida. Hi ha moltíssims esports: tennis, rítmica, bàsquet, futbol, rugbi, patinatge, tir a l'arc... i se sap qui entrena per entrenar, i qui entrena per arribar a ser qui es desitja ser. Considero que ningú, quan comença a fer un esport, espera que pugui significar tant, però alguns arriben a veure-ho clar, i aquest és un moment clau en la vida de tot esportista.

La vida està plena d'alts i baixos i d'entrebancs que ens fan tirar dues passes enrere quan ja estàvem un pas endavant, però quan estem en aquest punt és quan es demostra l'esperit de superació: abandonar o seguir lluitant. I és que, qui elegeix abandonar, ja ho té tot perdut, però qui decideix seguir lluitant, li queda tot per endavant. Hem d'aprendre a no tirar la tovallola quan ens trobem en situacions difícils, mai sabem quan de prop podem estar del nostre objectiu si no el seguim perseguint. No es pot valorar el significat de patiment i dolor que un esportista arriba a patir al llarg de la seva carrera, fins que se n'és un d'ells.

Ser atleta a Andorra no és gens fàcil, tenim molts factors que actuen en contra nostra: el clima, la situació, el nivell... A Andorra no comptem amb un clima gaire regular i és sabut que els mesos de fred són majors que els mesos de calor, i per això mateix es fa dur entrenar a l'hivern a causa de les baixes temperatures i de no tenir una pista coberta, cosa que podria millorar el rendiment dels atletes.

En quant al nivell, cada any el nombre de nens que s'inscriuen a l'Escola d'Atletisme d'Andorra és major: enguany, una cinquantena de nens més respecte de l'any anterior. Però d'aquests, són una minoria els que es dediquen a competir seriosament, ja que està més orientada al joc i a descobrir l'atletisme, però els atletes més grans s'esforcen amb suor i llàgrimes per destacar, per ser reconeguts. Hi ha altres clubs, com ara el Club Atletisme Valls Andorra (també conegut com a CAVA, i que compta amb més de 115 socis i atletes), els Amics d'Atletisme d'Andorra (AAA) o el Club Esportiu Sant Julià, els quals se centren molt més en competicions, ja que estan fets per a això.

Tenim gent que ha anat a les olimpíades, d'altra que ha representat el país amb tota l'ànima que ha pogut en Mundials, Campionats i altres. Però un clar exemple d'aquest any són els representants d'aquest esport als Jocs dels Petits Estats d'Islàndia, celebrats la primera setmana de juny, o els dels primers jocs europeus a Baku, Azerbaitjan, celebrats del 12 al 28 de juny: joves atletes que porten des de petits entrenant per guanyar-se estar on estan, pensant en un objectiu fix i escalant fins al cim.

La situació, el clima, les instal·lacions i la poca competència que comporta aquest esport al nostre país provoca que s'hagi de baixar rutinàriament a Catalunya o a Espanya per poder fer controls o per competir i tenir marques que afavoreixin els atletes, tant en temporada de Pista Coberta com en temporada de Pista a l'Aire Lliure.

L'atletisme a Andorra també té les seves parts bones: crear amistats que mai es creurien forjables, descobrir com és realment la gent i per quins interessos es mou, demostrar que hi ha dies més suaus i dies més durs, però que a l'hora de competir es noten... A tot això, cal afegir-hi els constants comentaris de la gent “No ho trobes avorrit, córrer per córrer?”, “Entrenar tant per després córrer només uns segons...”, “Per què plores? Si és només un simple esport”, “Com pots dir que un segon és molt?”. I és que realment no saben el temps, les esperances i els sentiments que hem invertit per a arribar a la pista i donar-ho tot i més. No saben la quantitat de moments en què l'atletisme ha sigut l'única ajuda i suport que hem tingut per seguir endavant amb tot. No saben els cops que hem hagut de matinar per poder anar a competir fora. No saben les llàgrimes que provoca la tristesa de quedar-se a les portes d'un objectiu, o l'emoció per haver pogut demostrar que som capaços d'arribar-hi.

Per totes aquestes raons esmentades, ser atleta a Andorra no és fàcil, però tot i així, seguim molts en peu de guerra, millorant dia a dia per demostrar que allò que crèiem impossible només costa una mica més, que rendir-se no és mai una opció viable i que o anem a per totes o no hi anem. Podrem ser pocs, podrem no ser els millors, però els moments que ens ha regalat l'atletisme i els aprenentatges no ens els traurà ningú. No només ens fa creure en nosaltres mateixos i créixer com a atletes, sinó també com a persones. Tal com posa a l'escut andorrà, Virtus Unita Fortior: la unió fa la força, i si seguim units seguirem creixent i lluitant per aconseguir allò que és just. El camí ningú va dir que fos fàcil, però és el camí a seguir.

stats