FINALISTA PREMI JOVE PERIODISTA

La versatilitat de l’educació

Si se’n diu educació social, perquè s’aplica als grups més desafavorits, quan realment hauria de ser a tota la societat?

Maria Gómez
5 min

Andorra la VellaL’educació és un dret humà innegable i inviolable, i això és una veritat absoluta. Però, tot i així els humans tendim a confondre termes i sobretot a encobrir aquells que no volem visibilitzar.

Potser primer hauríem de definir què és l’educació. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, és l’acció d’educar, i aquesta la defineix com:

1 v. tr. [LC] [PE] Ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

2 v. tr. [LC] [PE] Transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura.

3 v. tr. [LC] [PE] Desenvolupar i perfeccionar (una capacitat o una qualitat).

4 v. tr. [LC] [PE] Acostumar (un animal) a actuar d’una manera determinada.

5 v. tr. [LC] [MD] [PE] Habituar (un òrgan) a una funció determinada.

És en aquest moment que començo a aplicar els coneixements (i els que em queden per aprendre) dins del curs i mig que porto de carrera com a futura educadora social. Realment, totes les definicions són correctes com a 'educar'? Recordo un gran mapa conceptual a la pissarra que pretenia definir què era l’educació i ens faltava espai. Finalment, ens vam decantar per la definició de:

L’educació és el procés pel qual les persones adquireixen una sèrie de valors (que engloben també coneixements com la cultura) per poder conviure en societat i en l’àmbit personal, per defensar les teves idees i formar-te com a persona crítica, créixer i desenvolupar-te en el dia a dia.

Una cosa és ben clara, i és que no podem confondre educació, aprenentatge i socialització. Aquí trobaríem un triangle de relacions on l’educació sempre és aprenentatge però no tot aprenentatge és educació però sí que va lligat amb la socialització, mentre que aquesta última implica una educació. És llavors adequat definir-la com fa el DIEC?

El que crec és que l’educació és una combinació de processos en la qual actuen agents externs que ni tan sols nosaltres som capaços de controlar (el barri, la família, la societat...), d’altres que sí en una mesura (amistats, escola...) i finalment agents interns que podríem anomenar com a autoeducació, que són aquells on nosaltres mateixos som els creadors d’allò que ens ajuda a créixer i formar-nos per a un futur.

En els últims anys s’ha diferenciat entre tres tipus d’educació: la formal, la no formal i la informal. La diferència entre elles seria que la primera la brinda una institució amb pes i sobretot reglada com ara l’escola, la segona seria la que es dona en activitats extraescolars i finalment la informal és la que se’ns dona en el dia a dia.

Tot i així, crec que hi ha petites esquerdes en l’educació, paraules que se n’ha fet un mal ús o tipus d’educació que no interessa formalitzar. Traient el tema, m’agradaria començar per l’Educació Social, ja que és el que em toca més a prop.

A un educador social se’l considera (aquells que saben diferenciar-lo d’un treballador social) com un professional que treballa amb els col·lectius 'marginals' i 'repudiats', brindant recursos per a millorar les seves condicions de vida. I no nego en cap moment que no sigui la tasca que es duu a terme, però sí critico el per què. Si se’n diu educació social, per què s’aplica als grups més desfavorits, quan realment hauria de ser a tota la societat? El problema no es troba en ells únicament i exclusivament, sinó en un sistema i una societat que ha permès que aquest sigui el seu 'statu quo'.

Un altre dels problemes que se’ns ha aparegut arran d’aquesta jerarquització en la comunitat és la por envers la mort i a la sexualitat. El fet de prendre temes tan naturals com a 'difícils de tractar' o de 'tabú' fa que els joves agafin com a referència tot allò que les noves tecnologies els hi donen a l’abast de la seva mà. Cal que es parli als joves de la mort, que sàpiguen de la seva existència sense una angoixa permanent al cos. Cal que se’ls doni classes de sexualitat a les escoles als nens, és un aspecte més en les seves vides (i molt important) que no podem obviar.

Recordo la poca informació que sem va donar a mi a l’escola sobre la sexualitat, i comparant-ho amb els meus companys de la universitat veig que estava molt reduït el que es mostrava. Per sort, cada cop hi ha més consciència i es van ampliant els recursos que es dona als joves tant en l’educació formal com en la no formal (tenint en compte que en la informal, dins l'època en la qual vivim, els hi és fàcil aconseguir informació però no té per què ser veraç al cent per cent).

Respecte a l’educació mortuòria, què és el que ens aterra? Morir és l’única claredat que tenim en aquesta vida, i això no ha de ser un incentiu de por, sinó tot el contrari. Hem de viure. Viure, riure, divertir-nos, plorar, cridar... però fer-ho. Aquí radica la diferència entre la gent que gaudeix i la gent que simplement li passen els dies sense adonar-se’n. L’educació de la consciència hauria de ser molt més important del que creiem, i potser hi ha gent que ni tan sols n’ha sentit a parlar. Però si miréssim més enllà, veuríem que ens faria observar diferent la realitat.

Si realment reprimim als joves d’aquelles coses que són innegables en les seves vides, l’únic que aconseguim és enfortir encara més aquesta por i que ho segueixi sent, en comptes de mostrar que és d’allò més natural i així poder enfocar-ho de manera que ho vegi usual.

L’educació/pedagogia naturalista que plantejava Rousseau i que va dur a la pràctica posteriorment (no amb gaire èxit) Pestalozzi a nivell teòric anava molt ben encaminada al meu parer. Deixar que el nen descobreixi pel seu propi peu què és el que està bé i el que no, actuar envers al benestar col·lectiu, que hi hagi un lliure desenvolupament de la persona, etc. Gràcies a aquesta base teòrica, és com es va poder fundar el moviment de l’Escola Nova amb referents clars com Maria Montessori o John Dewey i les pedagogies antiautoritàries de les quals Neill i Ferrer i Guàrdia en són propulsors.

L’educació que es brinda en aquests moviments és una educació integral, sobre tota temàtica que requereixi reforç per poder fer del nen una persona crítica en un futur i per tant pugui detectar les injustícies contra les que combatre. Podríem resumir-ho en educar en i per a la llibertat i en els principis educatius en els quals es basa l’Escola Nova: una educació democràtica, científica, pragmàtica i progressista.

No és això, sinó, el que volem per a les futures generacions? Que siguin capaços de veure què és el que falla, que no siguin simples adoctrinats sinó que realment aprenguin i que els hi sigui útil. Que ells són els propis protagonistes del seu progrés i aprenentatge, però que òbviament sempre necessitaran d’un suport. Trencar barreres i prejudicis cap a certs aspectes de les vides.

L’educació es troba en tot allò que ens envolta, ens agradi o no. Ho vulguem o no. Des del més insignificant a allò que tenim en un altar dins la nostra ment. Tot és educació. I el que hem d’intentar és que aquesta versatilitat de capgirar i modificar la definició al llarg dels anys, segueixi essent canviable així com ho és la societat i el món.

stats