Coia Sedó: "Se’ns ha conegut, han vist que el que fem és important i val la pena"

La secretària general i el director esportiu d’Special Olympics Andorra, Coia Sedó i Isaac Benchluch, fan balanç quinze dies després del punt final dels jocs

La secretària general i el director esportiu d’Special Olympics Andorra, Coia Sedó i Isaac Benchluch, expliquen a l'ANA com van viure la celebració dels jocs que es van dur a terme entre el quatre i el set d'octubre entre la capital andorrana i la Seu d'Urgell. També ressalten perquè és important per als esportistes organitzar esdeveniments d'aquestes característiques i el paper dels voluntaris, que va desbordar les expectatives dels organitzadors.

Com ha estat organitzar uns jocs Special Olympics a Andorra?

Coia Sedó: Ha estat una bogeria perquè era la primera vegada que nosaltres organitzàvem una cosa tan gran aquí i el fet de compartir organització amb altres entitats fa que a vegades hi hagi massa gent per fer les coses i després no saps si l'ha fet un o l'ha fet l'altre. A més a més és veritat que la realitat d'Andorra és diferent de la realitat de Catalunya, ja que aquí tot és més proper i els procediments són diferents.

Isaac Benchluch: Arribar al pavelló i que sonés el nom d'Andorra i sortir amb la delegació i veure tothom aplaudint era impactant. Sempre hem anat a fora i sempre els amfitrions han estat uns altres i ser nosaltres amfitrions i trobar-se amb aquesta resposta social és al·lucinant. Jo encara estic en un núvol i tots els problemes i empipades estant amb ells se t'obliden al minut.

Potser els nostres aquí a Andorra, com que sempre surten a fora a competir i a fer actes no han tingut mai aquesta atenció.

El principal repte ha estat l'organització?

I: No, hi ha molts reptes, penso que a nivell de país ha estat espectacular la resposta, és amb el que em quedo. Jo recordo que la Coia em digués "les aigües no érem nosaltres els que ens havíem d'encarregar, eren ells", coses així que de cara enfora no s'ha vist.

C: Hi havia coses que com sempre fallen d'organització però en general el conjunt va sortir bé, que realment el que sí que s'ha de quedar és que aquests nois i noies no ho oblidaran mai. Nosaltres tampoc, però per a ells, aquesta atenció que se'ls hi ha donat... Anaven donant les mans als voluntaris, xocant amb tothom. Potser els nostres aquí a Andorra, com que sempre surten a fora a competir i a fer actes no han tingut mai aquesta atenció.

Els voluntaris han jugat un paper clau en els dies de l'esdeveniment.

C: A l'organització d'Special Olympics Catalunya a alguns els hi feia una mica de por que tant a la Seu d'Urgell com a Andorra no s'aconseguissin suficients voluntaris i suficient implicació. Ho posaven en dubte. I ens sobràvem, havíem de dir que no a la gent que trucava.

I: I molta gent s'ha quedat fora, que em trucava després per si podia ajudar d'alguna manera.

C: Se'ns han conegut, han vist que el que fem és important i val la pena. Jo he rebut un missatge d'una voluntària que em deia de fer un cafè per veure què podíem fer, perquè volen seguir. I això també és bo per nosaltres perquè falta gent.

Què us han explicat els esportistes que van participar?

I: Ells estan encantats. Si les competicions petites suposen per a ells una experiència boníssima, imagina't aquí tres dies amb tothom bolcat... En el recorregut de la torxa, vam decidir que un dels atletes que treballa a Govern fes el relleu davant de l'edifici, doncs veure la gent sortint de Govern aplaudint, veure la cara de l'atleta, molt maco. I jo no les tenia totes amb el recorregut de la torxa, em pensava que seria alguna cosa normal i va ser maquíssim.

C: Ho deien a la feina i els anaven a veure companys. Això és important per a ells a nivell emocional i amb el suport de la família. És una experiència inoblidable que els ha donat visibilitat.

L'objectiu número u és la inclusió, que siguin autònoms perquè puguin tirar endavant.

A banda de l'àmbit esportiu, de quina altra manera els ha ajudat formar part del grup d'esportistes d'Special Olympics?

C: Els ajudes a ser independents, a tenir hàbits d'higiene i socials i els és molt més fàcil estar en un lloc de treball. Va més enllà de l'esport extraescolar i l'activitat física, per això el lema és 'deixa'm intentar-ho', encara que no ho aconsegueixin. Tenim alguns nois que el que necessiten és contacte social perquè potser són independents però això els ajuda.

I: L'objectiu número u és la inclusió, que siguin autònoms perquè puguin tirar endavant. I el fet de preparar-se la bossa, dutxar-se, compartir un restaurant, no fer soroll, fer cues, agafar un transport públic els ajuda.

C: Tot això s'aprèn i és una experiència que en grup es viu millor.

Com han viscut els jocs les famílies i com han vist als atletes?

C: Primer els hi vam dir que, si no és necessari, que no fossin voluntaris perquè els volíem al públic. Era una altra cosa que també ens feia falta perquè ens feia por tenir les grades buides. Tots volen guanyar, però és un col·lectiu que, només per rebre una medalla i atenció per part dels espectadors, és suficient.

I: A l'equip de Mònaco els van fallar dos entrenadors de piscina i una mare va accedir a fer de voluntària amb el país visitant, portant els atletes de Mònaco. És el grau d'implicació de la gent quan hi ha una necessitat. I les escoles els hi vam dir que animessin a tothom, i quan estàvem allà només ho feien a Andorra. És normal, perquè és el seu país, la seva gent i els que coneixen, igual que quan vas a un altre país animen al seu. Està molt bé que sigui 'fairplay' amb els altres però la teva selecció és Andorra.

L'impacte intern a Andorra demostra que és un exemple en inclusió, a l'hora d'acceptar la diferència, acollir-la, treballar-la i compartir-la

Què va suposar per a Andorra com a país?

C: No sé si és la sensació que tinc jo però la gent s'ha quedat amb jocs d'Andorra, més que la Seu d'Urgell, tot i que els jocs es van celebrar als dos llocs i la Seu s'ha involucrat completament en aquests jocs. A nosaltres ens ha anat bé i ara en volem treure profit i vendre's com a país pioner en inclusió.

I: L'impacte cap a l'exterior no sé fins a on ha arribat però l'impacte intern a Andorra demostra que és un exemple en inclusió, a l'hora d'acceptar la diferència, acollir-la, treballar-la i compartir-la.

Tornaríeu a repetir?

I: I tant. Ha estat molt complicat, però si ja ha estat molt bé aquesta, la següent serà molt millor i nosaltres gaudirem molt més.

C: Uns jocs d'aquest abast és difícil repetir-los a curt termini, però podem fer europeus i competicions així; ja estem parlant de fer uns europeus d'hivern. Potser llavors tornaríem a caure en les mateixes coses segurament, confies que en saps però la veritat és que el resultat final ha estat molt bo.

I: I que hem de fer més coses, no sé com, però quedar-nos com estem jo penso que seria un pas enrere. En l'esquí tenim un trofeu consolidat que és el de Grandvalira però als altres esports fem poc i estaria molt bé, per exemple, incorporar un partit d'Special dins d'un trofeu de futbol per a no discapacitats. Tenir visibilitat, res més.

Etiquetes