Benvinguts al llarg viatge

OrdinoPer la gran majoria de corredors, l’Andorra Ultra Trail Vallnord no és una cursa. És un viatge. En les travesses de muntanya hi ha dos tipus de participants: els que corren pendents del cronòmetre i els que només busquen gaudir i poder arribar a la línia de meta amb les cames foses i un somriure d’orella a orella que els vesteix la cara.

Recórrer els 233 quilòmetres de l’Eufòria és una temeritat per la majoria de mortals. Els que després de donar-hi moltes voltes s’inscriuen són clara minoria. De fet aquest any només 124 valents i valentes s’han reptat a ells mateixos per completar una de les curses més dures d’Europa.

El terme clau, per Gonzalo Fernández, gallec resident a Andorra de 26 anys i que participa per primer cop a l’Eufòria, és justament aquest: un repte contra un mateix. “La idea d’aquest tipus de proves és buscar el límit del teu cos i la teva ment. Volem saber fins on som capaços d’arribar”, comenta Fernández.

Durant els cinc dies que ell i el seu company d’equip tenen pensats passar a la muntanya tindran temps per pensar, per riure, per patir i per preguntar-se massa cops perquè s’han apuntat a aquesta prova. En són conscients, però van prendre la decisió d’inscriure’s després d’un viatge a l’Himàlaia que els va servir de tast del que els podia esperar competint a Eufòria. De fet s’ho prenen de la mateixa manera, perquè fer tants quilòmetres, utilitzant els dies que facin falta, no deixa de ser un viatge.

Joan Vilana també viatja des de fa quatre anys la primera setmana de juliol. Aquest bomber de 41 anys prendrà la sortida del Celestrail el divendres a mitjanit. Els tres anys anteriors va competir en la Ronda dels cims, però “només vaig poder acabar la de l’any passat perquè les dues anteriors no vaig acabar de preparar-me bé i és una prova molt dura”.

En el seu cas el viatge té un destí diferent. Vilana no es considera un corredor de travesses de muntanya, encara que ja n’ha fet unes quantes. Fa tres anys va començar amb un amic un projecte solidari: La Ronda per la infància. Aquesta és la seva motivació per córrer 170 quilòmetres o passar-se tota la nit de divendres a dissabte recorrent les muntanyes d’Andorra. “Per mi una cosa va lligada a l’altra i és que si li dono un sentit solidari, una ultra m’apassiona molt més”, confessa el bomber andorrà.

Vilana destaca la necessitat de preparar-se de manera òptima i enfocant-ho a tots els aspectes que són necessaris per afrontar una prova d’aquestes característiques: “Has de començar mesos abans i planificar tot l’entrenament, des del físic fins a la música que escoltaràs passant per com preparar-te la motxilla”. Tan Vilana com Fernández saben que aquestes proves són molt dures, i que la possibilitat que el cos aguanti però el cap sigui el que falli no és gens desgavellada. “Quan camines tens la sensació de viatjar. És un sentiment únic”, sentencia Vilana.

Un bon viatge necessita els millors acompanyants

L’altra cara de l’AUTV són els voluntaris. Any rere any i tòpic rere tòpic. Les 450 persones que col·laboren desinteressadament en els punts d’avituallament, en els punts de control o simplement preparant les bosses per als corredors, són les que fan possible que l’Andorra Ultra Trail Vallnord segueixi sent possible.

N’hi ha que s’estan tot el cap de setmana en un refugi i altres pugen unes hores en algun avituallament al qual es pot arribar amb cotxe. L’objectiu és ajudar i dedicar part del temps lliure a fer acabar les diverses proves als participants. El Josep Maria Morató, de 61 anys, en fa quatre que és voluntari. El primer any va apuntar-s’hi perquè va veure’n la propaganda i s’hi va animar. A la sortida de la segona edició de l’Eufòria era el primer que rebia els corredors des d’abans d’un quart de set del matí.

La seva experiència va arrossegar la seva dona, la Tere Armengol, de 60 anys. “En veure el que m’explicava, vaig decidir que l’any següent hi aniríem els dos”, explica mentre recorda com van passar-se la nit en un punt proper al Sant Ermengol amb l’autocaravana. Ja ho han fet gairebé tot, van ser controladors de temps, han fet cada any les bosses dels corredors i enguany debutaran en un punt amb avituallament. Si poden, l’any vinent pujaran fins a un refugi per fer-hi dues nits perquè l’ambient que es respira els encanta, però tenen clar que “el més important és donar ànims als participants, ajudar-los en tot i, sobretot, rebre’ls amb un somriure”.

Josep Maria Bergadà té 27 anys i serà el tercer que es trasllada a Andorra per participar en una de les distàncies que ofereix l’AUTV. Va aconseguir acabar el primer cop el Celestrail però edició passada no va poder superar el Mític. “Torno per complir el repte que em vaig autoimposar fa dos anys, però també per l’organització, els voluntaris i el que t’aporten”, afirma Bergadà. Els voluntaris són com aquells companys de viatge amb qui comparteixes un moment únic malgrat que curt.

“Són les úniques persones que et trobes després de molts quilòmetres corrent sol enmig de la nit i les muntanyes. Són moments en què et trobes a tu mateix i dialogues molta estona amb la teva consciència i, malgrat que una cursa així només tu sol et portes al destí, els necessitem. Gràcies a ells molts recuperem els ànims, ens informem de l’estat de la cursa i ens donen forces per seguir”, descobreix el jove de 27 anys. L’experiència, d’alguna manera, marca els viatgers i recorden aquestes troballes en forma de persones per sempre. Alhora, però, també hi ha corredors que, sense ser-ne conscients del tot, compleixen aquesta mateixa funció.

Són participants com el Francesc Areny. Té 63 anys i ha participat en totes les edicions de l’Andorra Ultra Trail Vallnord menys la de 2017. “Aquell any ho volia viure com a públic, però aquest m’hi he tornat a apuntar, m’agrada massa la muntanya”, assegura Areny. Ell és dels que corre sense mirar el rellotge. Al seu ritme i parant-se a xerrar tots i cadascun dels moments en què en te ganes. El que ha estat dos cops segon classificat de la categoria veterà 3 en la Marató dels cims, té clara la fórmula guanyadora: “Gaudir, compartir la muntanya amb altres que també ho fan i ser conscients del regal que són les curses d’aquest tipus per als que ens estimem la muntanya”.

Ni rellotges, ni posicions. Bons moments, objectius solidaris i regalar somriures. Aquesta és l’AUTV que no ocupa portades però que amaga històries dignes d’estar presents en el millor quadern de bitàcola. El viatge acaba de començar i fins diumenge a la nit cadascuna de les etapes servirà per guardar els instants feliços que els corredors conservaran en arribar a bon port.