Catastrofisme lingüístic

Dir que el català està en perill d’extinció imminent és una afirmació molt gruixuda

XAVIER BERTRAL

Si el catastrofisme és la tendència a predir catàstrofes o esdeveniments funestos, podem dir que a Catalunya el catastrofisme lingüístic ha esdevingut un gènere literari, que va començar amb el “manifest” de la revista Els Marges de 1979 (“Un nació sense estat, un poble sense llengua”) i ha conegut fites com El futur de la llengua catalana (1990), de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich; El futur del català, de Josep-Lluís Carod-Rovira, Albert Rossich i Joan Solà (2005); i, més recentment, El bilingüisme mata de Pau Vidal (2015) o El futur del català depèn de tu (2020), de Carme Junyent. Gràcies a la insigne lingüista, precisament, el catastrofisme ha tret de nou el cap en el debat públic. No fa pas gaires setmanes el president de la Plataforma per la Llengua signava un article en aquest mateix diari (“Emergència lingüística”) en el qual feia afirmacions inequívocament catastrofistes com ara que “el català és a prop del risc d’extinció”, “si no fem res el català s’extingirà” o “això acabarà en desastre”.

Dir que el català està en perill d’extinció imminent és una afirmació molt gruixuda que s’hauria de calibrar bé. En aquest sentit, pot resultar oportú donar una ullada al que diuen –o no diuen– sobre el català els experts i expertes mundials en les llengües en perill.

L’ Atles de les llengües en perill de la Unesco distingeix cinc graus de perill, en funció sobretot de l’estat de la transmissió intergeneracional. Les llengües que no corren perill ( safe) són parlades per totes les generacions i gaudeixen d’una transmissió ininterrompuda; després venen les “vulnerables”, les que es troben “clarament en perill” ( definitely endangered), “seriosament en perill” ( severely endangered) i “en situació crítica” ( critically endangered), fins a arribar a les llengües extintes ( extinct). Segons la Unesco, a Espanya hi ha una llengua vulnerable (el basc), tres llengües clarament en perill (l’aragonès, l’asturlleonès i el gascó [llegiu aranès]) i una llengua extinta (el guanxe). On és el català? El català no és a l’ Atles: és considerada una llengua “segura” i com totes les llengües segures no hi està inclòs.

Una cosa és qüestionar la tesi catastrofista i una altra de molt diferent és creure que el català ja està bé com està

Sempre podríem pensar que la Unesco, malgrat l’enorme inversió feta en l’ Atles i tota l’expertesa que s’hi ha abocat, no és una font fiable i que cal consultar una segona opinió.

Possiblement, la font més citada del planeta a l’hora d’identificar, classificar i caracteritzar llengües en general és Ethnologue. Per descriure l’estatus de les llengües Ethnologue utilitza una escala de vitalitat lingüística anomenada EGIDS (Expanded Graded Intergenerational Disruption Scale), que conté 13 nivells: com més gran és el nombre a l’escala més gran és el nivell de disrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua. Doncs bé, Ethonologue situa el català al nivell 2, molt lluny dels nivells crítics 6b (“amenaçat”), 7 (“en substitució”) o 8 (“moribund”).

Si el parer d’Ethnologue tampoc resultés convincent sempre podríem recórrer a una tercera opinió. Aquest seria el cas de l’Endangered Languages Project, que gestionen el First Peoples’ Cultural Council de British Columbia (Canadà) i un equip de la Universitat de Hawaii a Mānoa. Les llengües incloses en aquest projecte i la informació que proporciona provenen del Catàleg de llengües en perill (ELCat), un producte de la Universitat de Hawaii i l’Eastern Michigan University, que rep finançament de la National Science Foundation dels Estats Units. Si descomptem el mirandès, comptat erròniament com una llengua d’Espanya, el Catàleg atribueix a aquest país cinc llengües en perill: la llengua de signes catalana és “vulnerable”; l’asturià, el caló i el gascó són “at risk”, i l’aragonès està “en perill” ( endangered). De la mateixa manera que l’ Atles de la Unesco, l'ELCat no inclou el català.

Així com els experts i expertes internacionals difereixen sobre la situació del basc, en el cas del català hi ha consens: ara com ara, el català no pertany a la constel·lació de llengües en perill. Constatar aquest consens no és cap professió de fe cofoista. Una cosa és qüestionar la tesi catastrofista i una altra de molt diferent és creure que el català ja està bé com està. La causa del català necessita un nou impuls, sí. Però s’ha de vigilar: 40 anys d’experiència mostren que les proclames catastrofistes no mobilitzen els parlants tradicionals, i en canvi es corre el risc que els nous parlants que necessita la llengua es desanimin si se’ls repeteix amb tant deler que el català desapareixerà l’any 2040.