La revista Electronic News publicava en el seu número del 15 de novembre del 1971 l'anunci d'un nou tipus de circuit integrat, l'Intel 4004, considerat el primer microprocessador comercial de la història. Aquell xip contenia tots els elements que formaven una unitat central de procés, fins aleshores disseminats entre diversos components, i va donar lloc a la revolució de la informàtica moderna. El 4004 calculava en blocs de 4 bits i funcionava a una velocitat de 740 quilohertzs. Comparem-lo amb els actuals microprocessadors Intel Core Duo, de 64 bits, que treballen a gairebé 4 gigahertzs: seria com posar un cargol al costat d'Usain Bolt. Intel, fins aleshores fabricant de memòries, va crear el 4004 a petició del fabricant japonès de calculadores Busicom. L'èxit va impulsar la firma a desenvolupar successius models de 8 bits, com el 8088, que IBM va adoptar el 1979 per al seu PC original i es va convertir en l'estàndard informàtic juntament amb els sistemes operatius de Microsoft. Els avenços en rendiment d'aquestes quatre dècades són fruit de les millores en els processos de fabricació: el 4004 contenia 2.300 transistors, mentre que en un microprocessador actual n'hi ha més de 900 milions. Segons la llei de Moore -Gordon, directiu d'Intel- la quantitat de transistors que caben en un xip es duplica cada dos anys. La indústria ho ha aprofitat per oferir-nos ordinadors i telèfons cada vegada més potents i proporcionalment més econòmics, tot i que amb una conseqüència imprevista: com que les prestacions dels processadors i la capacitat de la memòria augmenten tan ràpidament, els programadors ja no es molesten a fer aplicacions tan eficients com abans. El resultat és que ara fem servir programes amb moltíssimes funcions, però tan poc depurats que més que clients de les empreses de programari som els seus conillets d'índies.
