Un nucli incombustible de candor el fa resistent al cinisme. Recicla en proximitat càlida les més fredes abstraccions. Manté viu el foc d'una conversa que crepita dins la ràdio tirant-li branquillons de sorpresa, escàndol, dolenteria i un riure desballestat.

És el xicot de barri que coneixem de tota la vida. Podria ser el fill de l'adroguer o de la cansaladeria. Si despatxés a plaça, sempre tindria cua. La seva veu té un ampli ventall d'inflexions tonals i es recrea en els registres exclamatius de l'ono- matopeia.

Parla tal com raja i es mostra tal com és: entremaliat, xafarder i una mica badoc. Sua, es despentina i perd els papers, però mai deixa de comunicar. Veient que no dissimula cap imperfecció tothom el deixa entrar a casa amb el llit per fer.

A diferència del Puyal, no pretén estirar l'audiència cap amunt, sinó que es posa al seu costat i parla com un oient. Fa companyia, entreté i informa, però no sap ni vol espantar una audiència jove esprement tot el suc formatiu a la ràdio, encara que això l'obligui a flirtejar amb els tòpics.

Sempre s'ha mogut en l'espai de diversió i col·leguisme que va de l'aprovat al notable. Gasta la llengua descordada de la gent que no mira prim. I el que pensin els noucentistes se li'n refot. Les dades d'audiència canten clar que és la suma de Bassas i Basté la que fa normal a la ràdio una llengua que no ho és al carrer.