Diàleg sincer i realista
Llegeixo amb interès els articles de Vicenç Fisas i valoro molt que a l’ARA hi hagi veus que interpel·lin l’independentisme. Viure en bombolles ideològiques, alimentar-se només d’opinions que confirmen la pròpia, propicia l’ofuscament. Però, tot i coincidir amb alguns dels seus arguments de fons, em costa entendre que “el diàleg sincer i realista” sigui sempre el millor camí per superar un conflicte. Posem-nos en la pell d’una dona maltractada per un marit masclista. ¿Té sentit aconsellar-li aquest tipus de diàleg? Només en la mesura que aquell home la pugui arribar a veure com a algú que té dret a decidir amb qui i com vol viure. No si sent que ella li pertany i està disposat a fer-ho tot -i tot vol dir tot- abans de respectar les seves decisions.
Si ho extrapolem a la relació de Catalunya amb Espanya o a la d’altres nacions amb estats que només les veuen com un tros de “nació estatal”, diria que el diàleg sincer i realista té un recorregut semblant. La clau de tot plegat és que l’estat sigui capaç de veure-les com a nacions. ¿Cameron o fins i tot Johnson poden veure Escòcia o Gal·les com a nacions? I tant. ¿Poden veure així Catalunya una majoria d’espanyols i una minoria de catalans? No, i és la condició necessària perquè el diàleg permeti avançar en la superació del conflicte.
El conflicte, esclar, té una altra sortida. I ha sigut molt transitada. La dona maltractada pot acceptar que no té dret a decidir al marge de la voluntat del seu marit. I el mateix pot fer la nació negada per l’estat al qual pertany. Plantar cara, quan no et reconeixien com a persona o com a nació, desemboca en la violència, i en la violència guanya el més fort. Tant si ho és físicament, per potencial repressor o demogràficament. Sí, cal remarcar -com feia dijous David Miró- que un estat on hi ha eleccions (que no equival a democràtic) en té prou amb la demografia per ignorar, sotmetre i anul·lar els grups nacionals quan són una minoria enfront del “nacionalisme estatal”.
En la seva relació amb Espanya, Catalunya s’ha cansat d’explorar vies de diàleg. No és mèrit seu, és el que fan totes les dones o nacions maltractades abans de jugar-se-la. I no es pot negar que això ha donat fruits: ser reconeguda com a “nacionalitat”, una teòrica “immersió”, TV3, els Mossos... Però el “nacionalisme estatal” ha vist en aquests fruits un augment perillós de l’autonomia i, com a bon marit possessiu, ha decidit arrencar-los. ¿Podem acceptar “línies vermelles de l’Estat” que ens privin del que ens és imprescindible per subsistir com a nació?
Diàleg sincer i realista, el que calgui. Renúncia a la independència unilateral, també. Però l’Estat ha d’acceptar, d’entrada, que som una nació, és a dir, un subjecte polític que ha de poder prendre decisions, en un grau o altre, sobre ell mateix. Si aquesta “línia vermella” no s’accepta, podem optar per desaparèixer com a nació i deixar que ens espanyolitzin, però entenc i sempre entendré que alguns, per dignitat, no s’hi resignin.
