Jorge Díaz i Javier Ikaz: “Abans les coses es disfrutaven més temps, ara tot és efímer”

L’estiu del 2012 Jorge Díaz (Bilbao, 1971) i Javier Ikaz (Bilbao, 1978) van obrir una pàgina de Facebook que es deia Yo fui a EGB i que actualment ja té un milió de seguidors. Amb les vendes del primer llibre es van adonar que podien deixar les seves feines per dedicar-se les 24 hores a Yo fui a EGB. Ara presenten el tercer llibre i aquest Nadal s’estrenen amb un joc de taula.

No seré gens original, jo també vaig fer EGB, però ¿us ha fet mai una entrevista algun periodista d’ESO?

Javier Ikaz : Sí, i tant. Quan vam presentar el primer llibre a Madrid, li vam dir a una periodista que ens estava fent un reportatge que a l’acte hi vindria Mayra Gómez Kemp, i ens va preguntar “Qui és? Una amiga vostra?”

Jorge Díaz : Ara, és curiós que quan estem firmant ens vénen joves de 20 anys i els hi diem “Tu no vas anar a EGB”, i ens diuen que els encanta perquè és del que sempre parlen els seus pares.

Vosaltres us porteu 7 anys, però teniu els mateixos records d’infància. Això ara seria molt difícil.

J.I. : També se’ns nota una mica a nosaltres. De vegades el Jorge recorda coses que a mi em semblen de l’època del meu pare. Pensa que l’EGB va durar gairebé trenta anys, tot i que sí que és cert que haver nascut en una època preinternet fa que et sentis més identificat amb algú de qui et separen set anys.

J.D. : Abans les coses es disfrutaven més temps, ara tot és més efímer i passa de moda en qüestió de mesos.

Si internet s’hagués inventat fa 40 anys, ara no estaríem fent aquesta entrevista.

J.I. : Seria més complicat, esclar. El que passa és que durant els 30 anys que va durar l’EGB hi havia poques coses. Abans hi havia poca varietat amb la roba, tots anàvem vestits més o menys igual, de iogurts n’hi havia de pocs tipus als supermercats. I abans era impensable un canal de tele només de dibuixos les 24 hores. Hi havia dos canals i els dibuixos els feien els dissabtes a la tarda després del Telediario, i t’havien d’agradar perquè no n’hi havia d’altres.

Vosaltres sou bascos, jo sóc català. Tot i la unanimitat de records a tot l’Estat que fa que els vostres llibres tinguin tant d’èxit, ¿heu notat diferències entre Catalunya i el País Basc?

J.D. : És evident que hi ha coses molt locals, però nosaltres intentem parlar del que uneix a tota aquella generació. De vegades les diferències només són de noms. Del mateix joc al nord del país en diuen d’una manera i al sud d’una altra.

Potser Catalunya i el País Basc, en ser les primeres comunitats que van tenir televisió pròpia, van tenir també referents més propis.

J.I. : Ens ha passat que posem una foto de la sèrie Els joves, i els bascos i els catalans la reconeixen i un de Madrid ens pregunta “I això què és?” Era una sèrie britànica que només emetien les televisions autonòmiques.

J.D. : O vam anar a les Canàries, i allà no havien conegut els gelats Frigo ni Camy perquè allà tenien una marca pròpia que era Kalisse i les altres no s’hi comercialitzaven.

Hi ha un capítol en què parleu de les pors d’aquella època, i jo m’hi he vist reflectit amb la por al videoclip Thriller de Michael Jackson, que el veia i m’amagava darrere el sofà.

J.I. : I jo vaig agafar la cinta de casset i vaig tallar aquella rialla del final de la cançó perquè em feia por sentir-la. No em calia ni mirar el vídeo, en tenia prou amb la rialla terrorífica que feia l’actor Vincent Price. En aquell capítol també parlem d’altres pors infantils, com la de saltar el plínton o el potro, o la de sortir a parlar davant tota la classe, o que et preguntin i no sàpigues la resposta.

J.D. : A mi em feia por la visita al practicant. Quan el metge et receptava injeccions havies d’anar al pis del practicant, on tots els nens estaven plorant i que feia pudor d’alcohol. Em semblava de pel·lícula de terror.

¿Encara existeix el xuleta d’autos de xoc que condueix dret, amb una mà al volant i l’altra a la barra?

J.D. : Jo crec que no. Tot l’univers que expliquem al llibre al voltant dels autos de xoc s’ha perdut.

Com ens podia agradar el Tang [una taronjada en pols que es barrejava amb aigua]?

J.D. : Doncs encara n’hi ha. Però és el que dèiem abans, ara hi ha de tot i pots triar, però abans en una casa es comprava només el menjar bàsic i no hi havia cap extra, el Tang sortia de la normalitat. Tenia un gust horrible, però ens els bevíem perquè era per a un dia especial, com un aniversari.

Un dels meus traumes infantils estiuencs eren les dues hores que havien de passar després de dinar per poder-te banyar.

J.I. : A casa meva eren tres, imagina’t! Jo veia la gent banyar-se i els deia als meus pares “Però si aquell estava dinant quan dinava jo”. I, a més, et feien aprofitar aquella estona per fer els deures. Fatal.

J.D. : És una d’aquelles llegendes urbanes que tots teníem molt assumides, com la que si et pixaves en una piscina l’aigua es tornava vermella. I segur que encara hi ha gent que obliga els fills a esperar-se dues hores perquè sempre s’ha fet, sense pensar si té sentit o no.