Carmen M. Reinhart: "Pocs països han sortit d'una situació de deute elevat pagant-lo tot"

Carmen M. Reinhart (l'Havana, 1955) és protagonista principal d'un dels debats acadèmics més importants de l'economia de les últimes dècades. Ella, juntament amb el també economista Kenneth Rogoff, defensa des de fa anys que un deute elevat perjudica el creixement dels països. Va llançar aquesta teoria després d'haver recopilat i comparat dades de desenes de països de tot el món durant els últims segles. Diversos governants d'Europa -i, molt destacadament, la Comissió Europea- van adaptar aquestes tesis per defensar les polítiques d'austeritat. Però fa poques setmanes un estudiant va posar en evidència que, entre les dades recopilades per Reinhart, hi havia diversos errors, cosa que va provocar un terratrèmol. Tot i que Reinhart i Rogoff defensen que el fons de les seves conclusions segueix sent vàlid, des de llavors han rebut des d'amenaces per correu electrònic fins a atacs furibunds de l' enfant terrible Paul Krugman, que els acusa d'apòstols de l'austeritat.

S'ha sentit maltractada?

Sí! Han sigut acusacions sense base.

A la seva web hi ha articles dels primers anys de la crisi en què queda clar que el que deia vostè no era el que els polítics van aplicar després.

Nosaltres defensem que es triga molts anys a sortir d'una crisi com aquesta, i això ho han fet servir tant Obama com la Reserva Federal [Fed] per defensar les seves mesures d'estímul a l'economia. I després altres han fet servir la nostra teoria sobre el deute i el creixement per intentar fonamentar acadèmicament l'austeritat.

¿A partir de quan el deute és massa alt i penalitza el creixement?

En això no hi ha consens. De mitjana, nosaltres creiem que és a partir del 90%, però depèn del país. En tot cas no som els únics que hem provat que massa deute és perjudicial.

Vostè defensa que, quan s'arriba a límits de deute com els que tenen molts països occidentals ara mateix, és inevitable fer una quitança i que algú perdi els diners.

Si mires com s'han resolt les crisis bancàries, les fallides i quitances han estat constants. No són maques d'aplicar, però són part de la solució. Són pocs els països que han sortit d'una situació de deute alt pagant-lo tot. La crisi bancària neix perquè en algun moment es van donar massa crèdits basant-se en unes prediccions que han quedat desfasades. Per tant, cal adonar-se que la realitat ha canviat. És per això que fa temps que defenso que reestructurar el deute privat és molt important.

¿I amb això tornaria el creixement?

Les causes de la falta de creixement són moltes. Espanya, com Itàlia i Irlanda, ha perdut l'accés al finançament internacional. I l'han perdut de cop. I això es tradueix en una contracció del crèdit. Aquesta paràlisi bancària s'ha d'atacar i aquí és on jo veig dues opcions: fer alguna cosa per reduir els deutes de les entitats financeres i, en segon lloc, utilitzar més el Banc Central Europeu [BCE]. He de dir que, dins les limitacions legals que té, el BCE ha fet bastant. Però la Fed tampoc havia aplicat mai polítiques d'estímul com les que està fent en aquesta crisi. Els bancs ja no reben diners de l'exterior com abans i, a més, han patit una fuga de dipòsits. Per tant, les entitats financeres han de reduir els actius que tenen valorats a preus que ja no valen. Entre això i l'ajuda del BCE, es podria anar desbloquejant la situació dels bancs.

Qui també té un actiu que ja no val el mateix són moltes famílies que encara estan pagant una hipoteca sobre pisos que estan sobrevalorats. ¿Estaria a favor de fer una quitança hipotecària?

En l'àmbit domèstic, Espanya hauria de canviar algunes de les seves lleis que no estan ajudant a resoldre el problema. Als Estats Units, si no pots pagar la hipoteca, et quedes sense casa però també et quedes sense deute. I, així, el deute de les famílies cau. A veure, tampoc ens pensem que això és la panacea. Qui passa per un procés així després es queda set anys sense poder demanar un crèdit perquè no se li concedeix. Però el que no té sentit és deixar algú sense casa i que, a sobre, es quedi amb el deute.

Els que sí que poden pagar, però, estan pagant un actiu que ja no val aquell preu. ¿No se'ls podria rebaixar un tant per cent de la hipoteca?

Això és un refinançament, no una quitança. Als Estats Units, el problema del refinançament és que s'imposen massa requisits. Si els bancs veuen que la taxació de casa teva és molt més baixa que la taxació inicial, no volen ni parlar-ne. Hi havia moltes traves que s'han anat suavitzant gràcies al fet que la Fed no ha parat de comprar mortgage-backed securities [paquets de deute basats en hipoteques]. I ara el mercat d'habitatge als Estats Units està repuntant. De fet, avui la capacitat d'un ciutadà mitjà per comprar un habitatge és la més elevada des de la postguerra.

Segons els seus estudis, un país que supera el 90% de deute triga de mitjana 23 anys a tornar a baixar d'aquest nivell. I Espanya ja està a punt de superar aquest llindar.

Itàlia va superar el 90% de deute el 1991, Grècia el 1993 i el Japó el 1995, i encara no han aconseguit baixar d'allà. Després hi ha casos com el Canadà i Irlanda, que als anys 80 van trigar menys de 15 anys. En qualsevol cas, es triga molt. No és una qüestió cíclica que se supera quan l'economia millora.

Per tant, si a això hi sumem la demostració que un deute elevat resta creixement, ¿els països que arriben a aquests nivells d'endeutament s'estan condemnant a dues dècades de baix creixement?

La gent no veu dramàtic que un país creixi un 2,3% en comptes d'un 3,5%, però si acumules aquest diferencial durant molts anys, la teva posició en relació amb la resta del món no serà la mateixa. Una reestructuració [rebaixant els interessos que es paguen o allargant els terminis] acceleraria aquesta reducció del deute. I, a part de la reestructuració, hi ha una altra eina: la inflació. Després de la Segona Guerra Mundial, els països que van accelerar la inflació una miqueta van aconseguir bons resultats. Actualment, els tipus d'interès als Estats Units són propers a zero. I si la teva inflació, en comptes d'estar a l'1%, està al 3%, d'alguna manera estàs provocant pèrdues entre les persones que tenen deute del teu país. És com si els posessis un impost! I això, acumulat durant vint anys, equival a una reducció del deute d'entre el 20% i el 30%. No m'ho estic inventant!

Veient aquests càlculs, ¿ens hem de preocupar que Espanya tanqui aquest any amb una inflació que serà de prop del 0,5%, com ha pronosticat el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro?

Això a mi em preocupa molt. Si tens molt deute, l'última cosa que vols és que hi hagi deflació perquè aleshores el nivell real de deute augmenta. És el que li va passar al Japó, o a la postguerra dels Estats Units. És per això que jo també vull enviar aquest missatge. Entenc les limitacions amb què topa el Banc Central Europeu per fer polítiques expansives, però això s'ha de tenir en compte.

Què li sembla que Europa, a partir d'ara, es plantegi que el contribuent sigui l'últim a pagar els rescats a la banca, com es va fer a Xipre? És a dir, que primer es penalitzi accionistes, propietaris de deute i grans dipòsits.

Em sembla molt saludable. És millor que a Irlanda, on els propietaris de deute dels bancs van cobrar-ho tot i el poble s'ha quedat pagant la factura amb les seves pensions. La solució final de Xipre em va semblar bona. I també em va agradar el que es va fer a Islàndia: van respectar els dipòsits domèstics.

Però els dipòsits dels estrangers no els van pagar.

Amb el temps n'han tornat molts. No hi ha res perfecte, però veig bé aquestes opcions. Cal preguntar-se: si el deute sènior dels bancs espanyols no estigués en mans de bancs alemanys, francesos o holandesos, no hi hauria hagut ja una quitança? Jo crec que sí.

Vostè diu que l'austeritat no funciona sense reformes estructurals. ¿Potser per això, perquè s'han fet poques reformes, a Espanya l'austeritat no està funcionant?

Quan l'austeritat es fa en plena crisi, les retallades poden malmetre molt el creixement a mitjà termini. Sense reformes estructurals que recanalitzin una mica les retallades i protegeixin les àrees que et garanteixen un creixement a llarg termini, com la recerca i les infraestructures, aquesta austeritat és ben perillosa. Una reforma important és la de les pensions: ni a Espanya ni als Estats Units són sostenibles. Això ja se sap des de fa temps, però no ha sigut fins a l'arribada de la crisi que aquest tema està a l'agenda. Els retorns que preveuen els fons de pensions són massa optimistes.