Per què és fals que les grans empreses tributen al 7%

Cap d’EconomiaUn dels problemes més greus que té l’economia espanyola, potser el més greu, és la seva increïblement baixa recaptació d’impostos. Com aquest diari ha explicat reiteradament, els únics països de la Unió Europea que ingressen menys per impostos són els de l’Europa de l’Est, a més de dos semiparadisos fiscals com són Xipre i Irlanda. Si Espanya recaptés en una proporció similar a la de la mitjana europea, disposaria de més de 60.000 milions d’euros més que deixarien els comptes públics en superàvit.

Per què Espanya té una pressió fiscal (recaptació sobre PIB) més baixa que Grècia? Aquesta és la pregunta del milió. Uns parlen de falta de cultura fiscal; altres, d’un excés de deduccions, i uns tercers demanen més inspectors per situar la plantilla en estàndards europeus. Segurament hi ha una mica de cada cosa dels tres factors. I, per tant, el que cal és una acció integral que reformi el sistema fiscal i ataqui tots els vessants.

Per què Espanya recapta menys impostos que Grècia?

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va tenir l’opció de fer-ho. Es va inventar una reforma fiscal anunciada a so de bombo i platerets però que, realment, no va ser més que una baixada d’impostos. El més preocupant va ser que Montoro, fins i tot abans de la reforma, ja va dir que la pressió fiscal d’Espanya en cap cas se situaria en la mitjana europea perquè sempre ha estat per sota.

Fa uns dies el ministre va sorprendre assegurant que “les grans empreses estan en una tributació efectiva del 7%”, una afirmació que les assenyalades van veure com un atac. En opinió del ministre, aquesta quota “no és explicable”. En primer lloc, que algú que fa dos anys ha aprovat una reforma fiscal descobreixi de sobte que les empreses paguen un 7% d’impost de societats i que, a més, digui que “no és explicable” mereix preguntar-se si està capacitat per seguir en el càrrec. Però el més important del que va dir Montoro és que no era veritat.

L’origen de la confusió

Cada any, l’Agència Tributària publica una memòria amb les dades de recaptació de tots els tributs, inclòs el de societats, que és l’impost que grava els beneficis empresarials. L’informe fins i tot separa les dades per grups d’empreses: d’una banda hi ha les empreses que no formen part de cap grup (sovint són pimes), i de l’altra els grups consolidats (majoritàriament multinacionals).

És d’aquesta memòria d’on surt el 7% que cita Montoro. A l’informe es recull quin és el tipus efectiu que paguen les empreses sobre la seva base imposable (un aclariment: la base imposable és la quantia sobre la qual es calcula l’import que s’ha de pagar com a impost: si la base imposable d’una empresa és 100 euros i l’impost de societats és del 30%, l’empresa ha de pagar 30 euros).

Segons la memòria, el tipus efectiu que van pagar les empreses individuals el 2014 (l’últim any disponible) va ser del 22,5%. En el cas dels grans grups, el tipus efectiu va baixar al 19,2%. En tots dos casos, les empreses –grans i petites– van quedar lluny del 30% d’impost de societats que tocava pagar aquell any.

Però d’on surt el 7% al qual va al·ludir Montoro? L’informe també publica quin és el tipus efectiu de l’impost de societats respecte al resultat comptable de la companyia (és a dir, sobre el benefici, sense aplicar-hi cap mena de deducció). En aquest cas, el tipus efectiu de les empreses individuals és del 13,9%, i el dels grans grups, del 6,9%, que, arrodonit, es converteix en el famós 7%.

Però aquesta última dada és enganyosa, perquè l’import sobre el qual es calcula sempre un impost és la base imposable, no una dada en brut. La base imposable de l’IRPF que paguen moltes parelles no són els seus ingressos anuals, sinó els ingressos totals menys la deducció que els correspon per fer la declaració conjunta, per exemple.

El debat que cal tenir és, per tant, si hi ha un excés de deduccions. Però compte, perquè dues terceres parts de les deduccions (un 67%) es justifiquen per evitar una doble imposició. És a dir, són beneficis que les empreses han generat a l’estranger i que, quan es repatrien, no tributen perquè ja han tributat com a impost de societats en un altre país. És un tipus de deducció que existeix a tots els països del nostre entorn. I, per cert, les deduccions per doble imposició són també molt elevades (suposen un 74% del total) en el cas de les empreses més petites. No és un fenomen exclusiu de les grans empreses.

Que el sistema fiscal espanyol és un colador queda clar a la vista de les dades amb què arrencava l’article. Que les grans multinacionals no són Germanetes de la Caritat també és evident. Que moltes empreses eludeixen (i de vegades directament evadeixen) impostos gràcies a complicats entramats tampoc es pot discutir: podríem començar per analitzar per què la immensa majoria d’empreses de l’Íbex-35 tenen un gran nombre de societats en paradisos fiscals.

Però, precisament perquè és un problema important i de resolució imperiosa, més val atacar els que utilitzen males arts amb arguments vàlids que posin contra les cordes els que actuen malament.