Vint anys d’un fiasco periodístic colossal (1)

ARA FA VINT ANYS, el món es preparava per al col·lapse. Com que molts ordinadors registraven els anys només amb les dues últimes xifres es temia que, amb l’arribada de l’any 2000, les màquines es tornarien boges pensant que eren al 1900. El catàleg de desgràcies que ens venien a sobre era aclaparador. L’ Independent assegurava que aquest error podia fer que s’obrissin les portes de les presos i que “desapareguessin totes les bases de dades dels pensionistes”. L’ Evening Standard titulava: “Equipament vital i els serveis d’emergències de Londres s’enfronten a una avaria total l’1 de gener del 2000”. El Sunday Mirror pintava un paisatge digne de Mad Max: “Aldarulls, terrorisme i una crisi de salut podrien desfermar-se per l’efecte 2000”. I el Chicago Tribune també titulava de manera alarmant: “Moltes nacions no volen o poden solucionar els possibles problemes informàtics, i això deixa els Estats Units en perill”.

A l’hora de la veritat, només hi va haver un grapat de petits incidents. A Sheffield, per exemple, un centenar de futures mares van rebre uns resultats on s’havia sobredimensionat el risc de portar un fetus que desenvolupés la síndrome de Down, ja que la màquina els havia calculat 100 anys de més. Algunes màquines van fallar -com les cancel·ladores de tiquets de bus en algunes regions- però no hi va haver el caos anunciat.

Els mitjans van estar mesos anticipant catàstrofes que no es van produir. Amb uns quants condicionals, van poder oferir prediccions que tenien més d’especulació que de recerca. Sobretot perquè les empreses informàtiques van dedicar un esforç important a intentar pal·liar l’efecte 2000. Amb la ressaca del gener, els mitjans no van entonar cap mea culpa sobre com havien contribuït a la histèria. I d’aquí venen part dels mals d’avui. ( Continuarà )