07/12/2019

Vint anys d’un fiasco periodístic colossal (i 2)

2 min
Vint anys d’un fiasco  periodístic colossal (i 2)

PARLÀVEM AHIR DE LA PÍFIA que va suposar l’efecte 2000. Després que la premsa -ni de bon tros només la tabloide- anunciés l’Harmagedon, tot plegat es va saldar amb problemes molt menors. Es podria argüir que la funció d’alerta dels mitjans va ajudar a prendre consciència de les possibles conseqüències i, per tant, que empreses i administracions van dedicar molts esforços perquè l’1 de gener del 2000 no saltéssim tots plegats pels aires. Però el cas és que en països com Itàlia o Ucraïna, per dir-ne un parell que van gastar ben poc en curar-se en salut, tampoc es va registrar la més mínima pertorbació.

El gran avantatge del periodisme, com a escrivent de la història en temps present, és que ha adquirit l’hàbit de sostreure’s de l’equació amb una lleugeresa remarcable. D’aquest mal, per cert, venen no poques de les lamentacions que el sector entona últimament. Amb l’ efecte 2000 va passar exactament això: es va consignar que la Terra seguia girant i que les màquines no s’havien rebel·lat. Però no hi va haver una revisió dels processos de producció de continguts a partir dels quals s’havia creat aquella psicosi. Ho explica molt bé el gran Nick Davies -el reporter que va destapar l’escàndol de les escoltes telefòniques de la premsa groga britànica- al seu llibre Flat Earth News. Per cert, segons aquest periodista, la pèrdua de prestigi dels diaris tradicionals no té a veure amb la pressió dels anunciants (tot i que jo diria que a Espanya aquest efecte sí que és rellevant, i si no que l’hi preguntin a Pedrojota) ni tampoc amb la ideologia personal dels editors. És la pressió pel guany en temps de crisi allò que ha pervertit més, al seu parer, el contracte original entre premsa i públic. El llibre és de fa deu anys. Em pregunto si avui encara mantindria aquesta afirmació.

stats