Misc 16/02/2014

Les nostres elits

i
àngel Castiñeira
4 min

El cardenal Joseph Ratzinger, en una conferència pronunciada l’any 2000 a Berlín sobre els fonaments espirituals d’Europa, es referia al futur de la cultura occidental tot recolzant en l’autoritat de l’historiador Arnold Toynbee (1933) per afirmar que “el destí d’una societat depèn sempre de minories creatives”. No era una idea nova. Ja n’havien parlat, d’una manera explícita o implícita, Ortega y Gasset, Jaume Vicens Vives, Rob Riemen (fundador i director del Nexus Instituut de Tilburg) i Thomas Mann. Tots ells s’havien referit al paper de les elits, un concepte procedent dels ideals republicans francesos del segle XVIII que simbolitzava la convicció i la demanda que aquells que han de guiar la societat o fins i tot exercir el poder han d’haver estat escollits per les seves virtuts i mèrits. Havia de ser gent que destacava en les seves aptituds per damunt de la mitjana general.

Tanmateix, entre la visió meritocràtica del republicanisme francès o de Toynbee i la percepció actual de les nostres elits tinc la sensació que alguna cosa ha fallat.

Havíem cregut que les classes dirigents, les minories creatives, eren les úniques que podien dedicar-se a evitar la fallida de les civilitzacions, però ara sabem que també poden esdevenir les causants de l’enfonsament de les nacions. Per exemple, Acemoglu y Robinson a ¿Por qué fracasan los países?, o Niall Ferguson a La gran degeneración. Cómo caen las instituciones y mueren las economías. O en el cas espanyol, els recents llibres de César Molinas, Qué hacer con España, o de Luis Garicano, El dilema de España.

Però el problema d’aquestes “elits extractives”, especialistes en l’intercanvi de favors, la captació de rendes i el blindatge de privilegis, no ve d’ara. Charles Wright Mills va demostrar a finals de la dècada dels 50 que el que determinava l’accés a aquests cercles d’influència era l’estratificació social d’un grup que es relacionava entre si i es perpetuava fins i tot amb lligams matrimonials amb la voluntat de controlar les rutes d’ingrés i permanència en les estructures institucionals.

Són aquests grups minoritaris els que manaven, governaven i dirigien, els que controlaven els principals òrgans de decisió de la comunitat i es disputaven el poder o la influència en l’esfera pública: propietaris i gerents de grans empreses i complexos industrials, responsables d’institucions financeres, de grups mediàtics, de corporacions transnacionals, presidents de les patronals, alts funcionaris, professionals molt qualificats, en alguns casos, comandaments militars o jerarquies religioses, etc.

En societats democràtiques i avançades continua sent impossible el govern de tots els ciutadans, i tampoc tots disposen de les mateixes capacitats; a més, existeix una pluralitat canviant de centres de poder (fundacions, associacions, sindicats, partits polítics, patronals empresarials, mitjans de comunicació, centres acadèmics i de coneixement...). És a dir, en el present aquests grups s’han fet sectorialment més complexos i no sempre amb interessos coincidents. Per aquest motiu, el recentment traspassat Robert Dahl considerava que la democràcia és en realitat una poliarquia, una combinació de lideratges amb control dels grups d’interès sobre els líders polítics, la qual cosa justifica l’existència d’un cert elitisme democràtic, malgrat que aquest concepte sembli un oxímoron.

Els analistes socials fan bé d’estudiar els mecanismes de distribució del poder i el rol que hi juguen les elits. Però als ciutadans ens hauria de preocupar també que -si l’elitisme democràtic és inevitable- aquestes minories creatives de què parlàvem siguin realment les millors, les més ben preparades, les més íntegres i les menys preocupades del seu patrimoni i ingressos, o de l’obtenció de prebendes i subvencions (el famós “ qué hay de lo mío ”). En el procés de transició que viu Catalunya no tan sols ens haurem de preguntar quin model d’estat, d’economia o de societat preferim, sinó també quin tipus d’elits voldrem afavorir. Podem repetir o seguir clonant el model d’elit de la llotja de futbol del Bernabéu o del Camp Nou o el de directius d’empreses regulades, més pendents del DOG (o del BOE) que de la capacitat d’innovació. Podem transigir amb les minories sigil·loses que mai no es pronuncien en públic, que no gosen exposar-se, però que dominen com ningú les maniobres en la foscor; o els selectes cercles gastronòmics del suquet de peix o del civet de senglar, que en lloc d’anar per davant de la ciutadania sempre van per darrere, quan no frenant les seves aspiracions. O, per contra, podem aspirar a tenir minories creatives, honestes, cívicament compromeses, que retornin a la comunitat part dels coneixements, la riquesa o la saviesa que els va donar.

Un pensador canadenc, Robert K. Greenleaf, va escriure el llibre El líder com a servidor (2003), en què descrivia un lideratge basat en el desig de servir els altres i un propòsit més enllà de l’interès personal. Segons Greenleaf, el lideratge servidor fa que els conceptes de poder i d’autoritat siguin reexaminats des d’un punt de vista crític i que la relació mútua esdevingui menys opressiva. El lideratge servidor posaria en joc un nou principi moral: l’única autoritat que mereix el nostre suport és la que els seguidors donen de manera lliure i conscient als líders o elits, com a resposta i en proporció directa a la talla evident i clara de la seva conducta com a servidors. Aquells que es deixen guiar per aquest principi no admeten desinteressadament l’autoritat de les institucions o de les minories existents, sinó que responen només a aquells individus que han estat escollits com a líders per la seva provada qualitat com a servidors. La millor prova del lideratge servidor, diu Greenleaf, rau a avaluar l’efecte d’aquesta tasca sobre els membres menys privilegiats de la societat: se’n beneficiaran?, seran més lliures, més independents?, creixeran com a persones? Servir i guiar esdevenen, llavors, dues funcions dels “constructors positius” d’una societat millor, és a dir, del lideratge pel bé comú. Crec que el poble català també es mereixeria disposar d’aquesta mena d’elits.

stats