Misc 21/09/2016

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'oasi basc'

"Els bascos tenen la impressió que són avui la comunitat més pacificada d’Espanya"

2 min

Diumenge que ve hi ha eleccions a Galícia i al País Basc, i això m’ha portat un parell de dies a Euskadi, on hem estat treballant pel dossier que publicarem aquí, a l’ARA, aquest diumenge.

I el que capturen els sentits en un viatge de 48 hores és que el País Basc viu avui una profunda descompressió. Que el final definitiu de l’activitat armada d’ETA, anunciada aviat farà cinc anys, ha canviat l’estat d’ànim col·lectiu, que molta gent que abans no es parlava ara es parla, que estan assaborint el gust de viure en pau. Encara hi ha víctimes que arrossegaran aquesta condició poc o molt tota la vida, encara hi ha presos, però el conjunt de la societat s’ha tret de sobre aquella motxilla de la por i de la divisió social amb què durant 40 anys ha sortit cada dia al carrer.

Avui, el País Basc és una societat convalescent de la malaltia greu de la violència i, en part per això, la campanya no està sent gens estrident. Em deia l’escriptor Bernardo Atxaga, el creador de l’inoblidable Obaba, que els bascos tenen encara mal de cap, i el seu mal no vol soroll. Tenen la impressió que són avui la comunitat més pacificada d’Espanya: quan ens miren a nosaltres i el nostre tràfec amb el procés, quan veuen la corrupció a Andalusia o València, sobretot quan veuen que a Madrid ja fa nou mesos que no són capaços de formar govern, se senten gairebé com en un oasi. I experimenten un cert orgull.

Tenen un atur que no arriba al 13%, han salvat part de la indústria i viuen amb la seguretat que els dóna recaptar els seus impostos i pagar després a l’estat espanyol. I tot això, el PNB no ho pensa posar en risc i arrossega Bildu en aquesta bassa d’oli protagonitzada per un lehendakari, Urkullu, que és el candidat perfecte per a una campanya baixa en decibels com aquesta. Ibarretxe va intentar-ho, no se’n va sortir, ara no és temps de provar noves fórmules, sinó de llepar-se les ferides.

I, amb tot, el País Basc viu també l’angoixa existencial que crea la desigualtat, la globalització, la supervivència cultural d’un país d’una mica més de dos milions de persones, amb una llengua pròpia que cada cop es parla més però sense arribar als nivells d’ús i presència del català. Atxaga m’ho deia amb una imatge: el país basc té teulada, però menys de la que sembla, fet que, per comparació, ens va portar a concloure que Catalunya, en canvi, té moltes teules, potser teules suficients per cobrir-se, però no ha acabat l’estructura, no ha acabat la teulada.

stats