Aquest matí m’agradaria compartir dues fotografies.
La primera és aquesta: dos homes, policies nacionals espanyols, es besen després de casar-se dissabte. Es van casar amb l’uniforme de gran gala al Recreo de las Cadenas de la Real Escuela Andaluza de Arte Eqüestre de Jerez de la Frontera. Més solemne, impossible. La foto és als diaris pel contrast: els uniformes de gran gala i la ‘real escuela’ vénen de fa uns quants segles. La unió legal entre dues persones del mateix sexe és recent, encara no és universal, i s’hi ha arribat després de la lluita d’un col·lectiu humà, encara ara estigmatitzat, perquè es reconeguessin els seus drets. I s’hi arribat, també, perquè la societat, en aquest cas, la societat espanyola, ha fet un salt d’acceptació de la diferència tan gran que veient aquesta imatge hom no pot deixar de pensar com ha canviat la societat. Allò que era impossible fa 20 anys és possible ara i comença a ser natural.
O sigui que, afortunadament, al món es va estenent un respecte i fins i tot un reconeixement legal cap a l’elecció afectiva i sexual de les persones. L’estat ja no qüestiona tu a qui estimes. Per desgràcia, no es pot dir el mateix del respecte i reconeixement de la identitat nacional de les persones. La mateixa societat espanyola que viu aquesta escena amb creixent normalitat s’escandalitza, en canvi, quan algú, dins d’Espanya, vol triar l’estat en què vol viure. El reconeixement de l’altre està en els signes dels temps. La desqualificació de l’altre, que és el que ha rebut l’afirmació de molts catalans de voler viure millor com a veïns, és premoderna. És atàvica, pertany a aquell malestar que ens causa una paraula que pronunciem com si no haguessin passat segles de civilització: la paraula ‘estranger’. Ahir, l’exministra del PP Cèlia Villalobos deia que vejam si els andalusos de Catalunya haurien de venir aquí amb un passaport estranger a visitar els seus morts. Com si el passaport no fos de la Unió Europea. En aquesta manera de veure el món, ser estranger és, en el fons, el pitjor que es pot dir d’una persona. Perquè vers l’estranger està permès de no sentir-hi cap afecte. Si de cas, cortesia. Però voluntària. És en aquest sentit que hem dit alguna vegada que el procés està al cantó correcte de la història.
L’altra fotografia de què vull parlar-los és aquesta. És al ‘Mirades’ d’avui. És un casament a Kobane, a Síria, una localitat de majoria kurda castigada per la violència de l’Estat Islàmic. Que se celebri un casament aquí és un altre triomf de la vida. Em mirava les cares dels retratats: la dona que sosté el nen en braços, el joveníssim nuvi endiumenjat i engominat, amb aquesta cara que el que li ve gran no es ben bé l’americana. La núvia, vestida de núvia, però incapaç de somriure. La que deu ser la mare de la núvia. I trencant aquesta seqüència de cares de circumstàncies, de cop i volta, aquesta nena. Mirin el somriure d’aquesta nena. Quina expressió més oberta, més neta de cor, més expressiva de la felicitat d’aquesta nena que porta en braços el que deu ser un germanet. I el que deu haver vist aquesta nena en una guerra que encara no s’ha acabat. I aquí la teniu, somrient. Un somriure com per penjar-lo al suro del despatx i mirar-se’l cada dia abans de començar a treballar, nosaltres que anem tan seriosos i enderiats amb els nostres problemes.
Negar l’esperança a aquesta nena és el pitjor crim que pot cometre la humanitat. Treballar per un món més respectuós amb les diferències, més obert a treure’s de sobre segles de prejudicis, és la manera d’aconseguir que continuï somrient tota la seva vida.
